Ja sé que l'obra d'un o d'una practicant de la parenta pobra/rica no té perquè arribar-nos realment en una primera lectura. O, dit altrament, que la sensibilitat receptora del lector no té perquè funcionar amb una mínima eficàcia en una primera lectura. En qualsevol cas, aquest ha estat el meu, certament, amb la poesia de Sylvia Plath. Primer vaig llegir Arbres d'hivern, la traducció que va fer Montserrat Abelló de Winter Trees, publicada en edició bilingüe, per Edicions del Mall, el 1985, que crec que vaig adquirir a la llibreria Cavall Verd perquè m'ha semblat reconèixer la grafia amb la qual Rafael Jaume indicava el preu dels volums. Després a Taifa, al carrer de Verdi, al barri de Gràcia de Barcelona, vaig comprar una edició bilingüe en castellà del seu llibre més conegut, Ariel, edició que sospit que vaig llegir sols parcialment, una mica més de la meitat dels poemes, perquè els meus subratllats acaben a la pàgina 112. La qual cosa és tot un símptoma que la meva lectura no va esser del tot satisfactòria.
Ha estat sols la lectura de Sóc vertica. Obra poètica 1960-1963, sempre en edició bilingüe, en traducció de nou de Montserrat Abelló, publicada per Proa el setembre de l'any passat, que m'ha convençut que, com assenyalava Marta Pessarodona, amb Sylvia Plath ens trobam amb «un dels mites literaris més poderosos d'aquest segle i no sols de la literatura anglosaxona». Per descomptat, totes les comparacions entre obres poètiques, són -en darrer terme- gairebé impossibles. Perquè l'opus de tot poeta té virtuts pròpies, incomparables per esser radicalment diferents. Però malgrat el petit escàndol i rebuig que pugui provocar, i la relativa injustícia que pugui suposar, a hores d'ara consider la seva obra més rica -i, per tant, més important- que les d'Elizabeth Bishop, Marianne Moore, Kathleen Raine, Anne Sexton o, fins i tot -d'alguna manera- que la de la mateixa Emily Dickinson, sense faltar al degut respecte envers cadascuna d'elles.
Cal destacar que Sóc vertical compren l'edició restituïda d'Ariel, d'accord amb la selecció de poemes i l'ordre, tal com els havia concebut Sylvia Plath, segons l'edició facsimil preparada per la seva filla Frieda Hughes, Arbres d'hivern, Travessant l'aigua i una darrera part d'altres poemes, que inclou els de la primera edició d'Ariel (1965), a càrrec de Ted Hughes, no recollits en l'esmentada edició preparada per la filla, Arbres d'hivern, Travessant l'aigua i set textos més que fins ara sols havien estat publicats a l'edició dels Collected Poems (1981).
Travesssaant l'aigua ha estat per mi tota una revelació, amb poemes extraordinaris com Faisà, Collint móres, Sóc vertical, Enguixada, Anar-se'n d'hora, Mirall, La visita i Mort en néixer, del qual he de reproduir la primera estrofa: «Aquests poemes no viuen; és un trist diagnòstic. / Els dits dels peus i de les mans els van créixer prou bé, / els petits fronts s'arrodonien plens de concentració. / Si els va faltar caminar entre la gent / no va ser pas per manca d'amor matern». De fet, malgrat el major renou provocat per Ariel, per altra banda amb poemes tan originals com Lady Lazarus i L'arribada del buc d'abelles, personalment preferesc Travessant l'aigua. D'Arbres d'hivern cal esmentar Lyonnesse i, sobretot, Tres dones, un poema llarg per a tres veus que va respondre a un encàrrec de la BBC, l'acció del qual esdevé a la sala de maternitat d'un hospital i que potser constitueix un dels millors poemes llargs que s'han fet en llengua anglesa el segle passat. En el benentès que Sylvia Plath creia -com ho creu també Montserrat Abelló, la seva traductora- «que la poesia és per a dir en veu alta».
Tenint compte que els poemes recollits a Sóc vertical estan realitzats en un període de sols tres anys -la majoria en els seus dos darrers anys de vida, quan Ted Hughes ja l'havia deixada plantada (la qual cosa si va esser desastrosa o terrible per a la persona, segurament va esser un avantatge per a la creadora)-, admira la gran varietat dels temes abordats, el poder de la seva imaginació en unes circumstàncies tan adverses que finalment provocaren el seu suïcidi, poc abans de complir els trenta anys, l'onze de febrer de 1963. No puc deixar d'esmentar que fa pocs dies que el treball de Montserrat Abelló ha estat guardonat amb el premi Rafael Jaume de traducció poètica.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.