La conseqüència Estaràs

La primera és la guerra pel poder en el si del PP de Mallorca. Pere Rotger, president del partit a l'illa, i Jaume Font, ex mateix càrrec, aspiraven a ser investits com a candidats a desallotjar Maria Antònia Munar de la presidència del Consell. A més, cada grup intern conservador ha pres posicions per ficar els seus propis candidats a la les llistes -insular i autonòmica-, cosa en la qual el totpoderós José María Rodríguez hi té bastant a dir. Cal recordar que la setmana anterior el portaveu del partit, Miquel Ramis, havia reconegut -davant els rumors de tota mena que s'anaven estenent- que «existeixen tensions» internes per la confecció de les llistes, si bé deia que eren de bon rotllo i «positives». La situació podia derivar en serioses bregues i possiblement Matas -que té perfecte record del que passà el 1999 en el PP: un partit barallat tots entre tots- va amollar finalment el mac després que molts altres li ho demanassin i acceptà una mena de solució per elevació: si ell designava a qui és la seva natural substituta de futur com a candidata a presidir el Consell ningú no s'hi oposaria. Estaràs no volia assumir de cap manera el marró però finalment per fidelitat acabà per acceptar-lo. La segona circumstància que explica el nomenament és la necessitat del PP d'enfortir al màxim la seva aposta, perquè la situació a Eivissa sap que és molt complicada. Efectivament, si l'esquerra no fa l'ase, o la mula, a Santa Eulària del Riu, el PP perdrà un diputat per Eivissa. Ara bé, ja se sap que l'esquerra és capaç de molt, a l'hora de suïcidar-se. En aquest moment ho intenta amb ganes. Aquest municipi (2003: PP, 5.385 vots; Pacte, 2.822) té un gran valor estratègic a tot Eivissa perquè és allà on vota més gent -rere de Vila- i a on PSOE-Eivissa pel Canvi hauria de fonamentar el restar la diferència al PP. Tanmateix les dues parts de la coalició estan barallades per confeccionar la llista municipal. I si la defequen aquí, el resultat general a tota l'illa pot ser fàcilment regalar el setè diputat al PP. Però bé, si ho arreglen, els conservadors perdran un escó al Parlament per Eivissa, que és el que creuen que passarà, i per tant tot dependrà de Mallorca.

La tercera circumstància, per tant, és intentar convertir Mallorca en l'eixugadora de la minva eivissenca. D'aquí l'aposta per Estaràs. A pesar que són unes messions potents, la realitat és que la probabilitat que Estaràs assoleixi un diputat més no és alta. Només ho podria aconseguir per dues vies. Una, que la diferència amb el PSOE (el 2003, 18'6%) augmentàs, cosa que pareix gairebé impossible perquè a poc que pugi el PSOE restarà diferència i, per tant, per aquí el PP no sumarà un escó. La segona via, que UM o Bloc s'enfonsassin. Per perdre un diputat UM hauria de baixar tant, de l'ordre d'un terç del seu percentatge, que només seria possible amb una participació molt, però que molt per sobre de la registrada a Mallorca el 2003 (64'4%) i, a més, perdent també vot absolut: molt improbable. Per tant, Estaràs no té més esperança que el Bloc s'enfonsi, i no li bastaria que fes el resultat lògic -3 diputats- sinó que necessitaria que arribàs a un estat de sinistre total: que perdés al voltant del 60% del vot absolut que obtengueren PSM i EU-Verds fa quatre anys (50.000 conjuntament) o per ventura entorn de la meitat si la participació fos altíssima.

L'aposta d'Estaràs és molt arriscada. De ser la successora de Matas pot acabar llançada a l'arena mallorquina perquè les feres se la mengin, sense presidència del Consell -a no ser a través d'un pacte amb UM- i amb el seu fracàs arrossegant tot el seu partit a la pèrdua del poder, la qual cosa li comprometria seriosament el seu futur. No és estrany, doncs, que aquesta setmana digués -pensant que no la sentien- que és «missió impossible».