Al meu amic

...X passa uns dies a l'hospital. Uns dies durs per a un home que sempre els ha tingut molt ben posats. Quasi no sé res d'ics, mai li han agradat els extrems, mai s'ha desmarcat amb cap ideologia, ni mai ha demostrat simpatia per cap partit de la progressia. Apolític? No. L'he vist dur a la pràctica el que per a molts és només una teoria per omplir-se la boca els dissabtes a la tarda. Vam intentar observar des de l'hospital l'eclipse de lluna. Vostès quan em llegeixen, avui, ja han hagut d'aguantar més esdeveniments, més notícies i més posicionaments públicament mediocres. Homes i dones lluiten silenciosament per sobreviure. D'altres, de forma renouera es declaren en vaga de fam. Tothom té dret a la vida i per això precisament no han de morir com a màrtirs, aquells que no s'empenedeixen d'haver atemptat contra la vida d'altres persones, mancaria altra! La decisió del govern central és complicada, però és molt encertada en aquest punt. No hi poden haver màrtirs entre aquells que assassinen, així com n'hi ha sempre al costat de les víctimes. Els màrtirs sempre manipulats per la falsa política. La política, l'art de fer possible la convivència i la vida en pau entre els ciutadans. Els culpables de la mort, de l'assassinat de Blanco són, encara avui, els seus covards assassins i també, la incompatibilitat política d'Aznar. Què costava mentir, moure fitxa en fals (o el que fos) i salvar la vida de Miguel Àngel quan estava en mans d'uns psicòpates. Matas, Aznar, Zapatero... tots menteixen. El Sr. Frontera no fa molt referenciava H. Arendt al respecte. Mentir és el que més saben fer, aquí i a l'Iraq. D'economia o d'armes de destrucció massiva. Doncs van fer màrtir Blanco molt injustament, li van robar la vida els seus botxins i la falsa política d'Aznar, així com Zapatero, que també menteix vint cops al dia, ha sabut desfer el màrtir que injustament es fabricava a l'ombra d'aquell que posa la bomba i encara braveja. (No. El tema en qüestió no són els articles). Enhorabona, maldament només sigui en aquest punt. No hi ha pàtria que valgui la vida d'una sola persona. Però vull tornar al meu amic, acabo això, mentre ell lluita en el seu llit de l'hospital i les enfermeres també. L'amic ja no és el mateix de les nits de marxes quan compartíem bauxes en aquesta mateixa ciutat, ara emmarcada en la nostra finestra des d'on guaita la Seu. Ja no és el mateix. Però segueix al peu del canó, com tot el personal sanitari que dia i nit l'envolta. Tant l'amic, com la resta de persones que feinegen anònimament, consagren la seva vida a fer funcionar el país. Per si fos poc, aquí dintre fan el que molts cops altres desfan. No. Per desgràcia no he descobert els hospitals avui. Però cal recordar que aquí es reconstrueixen vides que, alguns cops, altres destrueixen. Aquí dintre no hi ha màrtirs, hi ha lluitadors silenciosos... acab aquesta irreverent obscenitat d'escriure als peus de l'amic. Fora, la ciutat es va adormint. Dintre, dia i nit els àngels no aturen de feinejar... PD. Visca la pau! (dels vius)