Alacant recorda, més enllà de les cinc hores d'Euromed que la separen de Barcelona, que el sud no només existeix sinó que l'Àfrica ens envaeix en aquest temps de canvis climàtics. Alacant ens demostra que la nostra llengua és una realitat extensa, per molt que algú ho vulgui silenciar o escampar sobre la qüestió de l'ús el debat estèril de la qüestió del nom. Alacant és arribar a l'estació de tren i deixar de sentir tres generacions de dones que fan el viatge encara més insuportable -la filla de deu anys amb un piercing i unes actituds que la mare consent sota la mirada resignada de l'àvia, que ja no s'atreveix a fer la contrària- per retrobar-me amb l'Orland Verdú, ciutadà de Petrer i del món, autor teatral envejable, lector acurat i quasi perfecte, apassionat del cinema i dels poemes, amic; i amb el Salvador Iborra, poeta en aquest temps en què ser poeta és una heroïcitat i amic, que collons, amic, aquelles persones que se compten amb els dits de les mans i te'n sobren.
Alacant és arribar a Casa Dimas i entaular-nos amb una conversa infinita per davant i la camisa que ens sobra; Casa Dimas, amb una gent que es desviu pels seus entaulats, encara que aquests arribin a les quatre i mitja de la 'vesprà', que en diuen allà, i que indefectiblement assenyala en vermell el corrector castrador de modalitats lingüístiques del Word, cortesia de Bill Gates, que amb el seu nou sistema operatiu vol evitar que ens copiem, enregistrem, sentim i veiem tot allò que actualment podem fer sense que salti a la 'Vista'.
Alacant és parlar davant una mar que s'estén anunciant gaudis de sensacions gelades, i la platja que acull les nostres passes continuant la conversa, i s'hi afegeix el Miguel, dos anys a París fent de cambrer, un d'aquells matriculats de les universitats que abans se llicencien en la vida que no en traducció.
La ciutat acull racons on un podria ser feliç tots els matins del món. La llibreria i el fòrum 80 Mons en podria ser un. Una programació cultural del luxe gravitant a l'entorn d'aquest objecte fetix que se'ns acumula a les llars. És aquí, en el 14 de l'avinguda General Marvá, on l'Orland es doctora en presentacions. Una programació de luxe on un altre Sebastià, en aquest cas Alzamora, haurà presentat llibre en aquests primers set dies de març.
Alacant és un sopar a El Rincón de Antonio, un sopar on cada un dels plats que compartim és encara millor que l'anterior. A la taula hi ha els tres amics esmentats abans i també en Bernat Montoya, el fill del Brauli Montoya, que per ventura recordareu alguns perquè era professor a la nostra UIB i aconseguí que se féu doctor honoris causa el gran i enyorat Enric Valor; i la Sandra Montserrat, que és de Sants però que en deu anys a Alacant ha dissimulat el parlar del poble fagocitat per una Barcelona que creix massa, sense mesura, que se creu el centre d'un món que és molt més gran que l'espai comprès entre el Besòs i el Llobregat, Collserola i el mar, la Sandra que se dedica a la sintaxi i tendrà feina amb aquest article. També hi ha el Dari Escandell, becari de la facultat d'Alacant, que ara somia amb Puig i Ferrater i la literatura autobiogràfica, i tots sortim a la nit d'Alacant, amb els nostres parlars, amb la nostra vida, amb la nostra manera de fer en el sud d'aquest país tan nostre i estimat encara. Tots junts, com la llengua que ens uneix.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.