Cada vegada que pas per davant La Paloma, al Raval de Barcelona, i veig les seves portes tancades amb pany i clau, m'agafa una profunda tristesa. No hi acompanyen gens a dissipar-la els llençols penjats als balcons del voltant i que en bon castellà criden: «Fuera discotecas del barrio». A mi, mai no se m'hauria acudit anomenar La Paloma «discoteca». És un qualificatiu molt pobre per descriure la sumptuositat de la decoració modernista de la sala.
No vaig conèixer les activitats del local ni el comportament del públic a la nit. Només puc recordar els diumenges horabaixa. Una temporada em va pegar per anar-hi. La meva primera experiència, fa un parell d'anys, va ésser molt gratificant, fins al punt que vaig escriure una carta a un diari titulada «La joia de d'envellir». Vaig entrar a un món en què el fet d'ésser gran no suposava cap entrebanc per ballar, riure i gaudir de la vida amb la mateixa força dels divuit anys. També em va ajudar a veure les coses de color de rosa tenir un èxit espectacular: era nova i de les més jovenetes, a la meva edat!.
No anava pentinada de perruqueria ni els meus cabells sofrien davall tones de laca. Se'm rifaven. Vells rockers de texans comprats al mercat de Sant Antoni, i en posat de resignada paciència, escoltaven la música d'un grup cubà i mirant la meva falda llarga i les calces calades, em feien l'ullet amb una mitja rialla de complicitat. Senyors, de corbata i butxaques plenes de promeses de «gin tonics», m'enfitaven el cos amb les seves mirades i em demanaven per ballar. Vaig tornar a la meva joventut, quan a les sales de festa dels anys seixanta i setanta a Palma i per molt avançades i roqueres que fossin, com l'enyorat Toltec dels Z-66, havíem d'esperar que qualque jove ens tragués a la pista. De vegades passàvem tot l'horabaixa sense marcar-nos ni un trist twits esperant que el que teníem ullat ens demanàs per ballar. A la Paloma també et treien a ballar com abans. A la mirada de qui fira bestiar podies respondre mirant de dalt a baix el firer i, després de fer-lo sofrir una bona estona, dir que no fent cara de desmenjada amb gana. Aquests jocs de subtilesa només es poden practicar amb l'experiència que dóna l'edat. Jo, a La Paloma, hi anava d'espectadora i ara em fa una mica de vergonya. No puc deixar de pensar en tota la gent gran que allà tenia el seu esbarjo. Tres euros l'entrada i els dijous de franc per a les dones. Els jubilats, de pensió vergonyosa, hi passaven les interminables hores del diumenge horabaixa: els dies de festa són els més trists per als que no tenen res a fer. No sé què s'haurà fet de tota aquella gent. Els han tret defora i els han robat la darrera espurna de joventut.
Puc entendre que la gent que ha vengut de fora i ha canviat la fesomia del barri vulgui dormir; però també haurien d'entendre que La Paloma forma part del mateix espai on ara ells habiten. Havíem conviscut des de sempre sense cap problema. No és la Paloma que ha canviat, sinó la forma de fer les coses. No sé on ballarà ara aquella senyora d'estufat vestit de tul i el seu company de corbatí de seda vermella; als seus vuitanta anys complerts, eren uns ballarins magnífics. Maleïts siguin els que us han robat la vostra alegria. El temps no us havia guanyat la partida, els interessos i la mà de l'home, sí ...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.