Abelles i Oblit

En la dedicació de Ricard Pinyol (Tortosa, 1959) es mesclen l'art de la poesia i les arts plàstiques. L'artista que escriu o el poeta que fa gravats, transcorreguts més de deu anys des del seu últim llibre d'artista publicat, Interval, ens presenta ara la seva darrera obra, el poemari titulat Abelles i Oblit (Lleonard Muntaner, 2006), uns poemes que van del minimalisme expressiu -contenció, suggeriment, travelling...- a la recreació més o menys detallada de l'instant, a la descripció sempre mesurada del paisatge. Hi ha un grapat de poemes que expliciten l'interès i la passió que Ricard Pinyol sent per l'art de la pintura i del gravat, com per exemple els titulats Miró, Minotaure cec guiat per una xiqueta en la nit o Dona que pinta. Els cinc poemes breus de la secció La nit, la segona de les quatre que conformen el recull, ens ofereix els punts de vista del poeta inserit al bell mig de les hores nocturnals, i així se'ns diu: «La nit és un refugi, / és una casa d'aigua, un recés, / un mapa negre / amb dibuixos d'argent». Però ens quedam amb ganes de saber-ne més, volem sentir contar alguna història que ens precipiti vers la temença o l'enyorança, vers el desconcert o l'enuig. Sabem el que el poeta veu, però també voldríem saber tot allò que sent, tot el cúmul de passions i emocions que configuren part de llur existència. Com que alguna vegada hem rebut la picada imprevista d'alguna abella colèrica i venjativa, són d'agrair una dotzena de poemes punyents, que ens burxen i fitoren amb l'alè dels seus mots verinosos però també balsàmics, aquells mots que no ens deixen indiferents ni impassibles davant el fred panorama d'una nevada, o bé davant la contemplació d'un ídol mutilat. Ricard Pinyol s'inclina per confegir una poesia precisa i mesurada, sense excessos verbals ni ornaments superflus. A vegades, però, la lectura de Abelles i Oblit resulta una mica insípida, com si li faltàs la sal de les experiències dignes de convertir-se en poesia, les espècies d'uns versos febrils i trasbalsadors. A vegades, certament, el poeta aconsegueix fer-nos arribar algunes dosis de la passió i el misteri que Dylan Thomas -ja que Pinyol el cita al principi del poemari- reclamava quan deia «No entris dòcilment en la nit callada».