Rialles de calavera

Les tietes de l'amic Martí Gener -no és la primera vegada que ho escric- van tenir la mateixa exclamació que aquest diari en la inauguració de l'estació, quan a les darrerries dels anys seixanta es van obrir 'Los Geráneos': Això ja pareix Madrid! i a ca una puta la porta de Santa Margalida! Que ja ho deia Rajoy: ja està bé de parlar del passat! I que se'n fa de feina perquè aquesta terra paregui allò que no és! No vull pensar, per por d'equivocar-me, que bloc em soni a ciment i a construcció (no tota la construcció és destrucció en sentit figuratiu). Puc creure -crec poques coses, perquè la la majoria de coses m'han vengut fetes- que la gent -els humans- saben el que fan i que tenen una paciència, només comparable als més grans animals en perill d'extinció. Sé, però, que, fins i tot les calaveres, per sorpresa dels més racionals, tenen capacitat de riure. Ja em direu, si no, com explicar el començament d'aquest escrit. Fan rialles. Si «Això pareix Madrid», per boca d'un llonguet, les carreteres mallorquines pareixen una gàbia, tanta reixeta hi ha! Era un pagès del Pla de Sant Jordi que ho deia, cansat de fer rodones per anar d'una finca a una altra. De fet, les parets i els obstacles no ens havien deixat tan tancats mai en un urbanitzable, que ens crèiem que era una possessió. Pensar. Creure. Saber. Que en sabem de poques coses.... De fet, manquen veus com les de s'Arrual Jazz Mort per riure-se'n un poc de tot i fer riure els morts, que és una manera d'estar i pensar, per poder creure. I saber no és pensar-s'ho, ni creure-ho. Per circumstàncies que no vénen al cas, he sentit el disc PIRATA d'aquest grup d'algaidins, que no són ni més progres ni més conservadors que la candidata del PP a la batlia del poble, a qui ben bé li podrien dedicar la cançó de Roxanne que dirigeixen a una municipala. És sabut que els algaidins són gent de sang calenta! Però s'ho paga -encara que es vegin obligats a 'obsequiar' els discs que gravaren a Sa Màniga- escoltar la seva música i les seves lletres. És ben possible que no arribin a París com l'Obra Cultural, ni molt menys a NY com l'institut de nous estudis, però parla d'aquí amb músiques de tot arreu -per les quals el buròcrates en voldrien cobrar royalties- com qui diu que el que és de tots no és de ningú. O a l'inrevés, que és com s'agafen les coses. Un mort que riu diuen que és un viu que mor més aviat o més de pressa. Tot ja és mort era una cançó d'un manacorí de fa molts d'anys i Manacor no s'ha aturat de créixer per Sant Llorenç i tot. En Bonet de San Pedro també cantava Rasca you, cuando mueras qué harás tú?

l l l
I bé? Com s'ho haurien pres si la secció de succeïts hagués obert amb un accident múltiple a Pollença, les víctimes del qual havien estat traslladades a Son Dureta, mentre a la de local donaven compte de la inauguració de l'Hospital d'Inca? S'ho juguen a una carta i encara en poden treure el doble.