On la mentida s'imposa

Els bons llibres ens amplien l'experiència, però també l'adhereixen amb més vigor a les nostres vides. Servidor em referia ahir al llibre Converses amb Hannah Arendt (Lleonard Muntaner, editor), per cridar l'atenció del lector respecte de la llum que projecta aquesta analista política sobre un decenni clau de la història contemporània, del 1964 al 1975, una època que la gent de la meva edat va viure mentre es feia adulta. Sobretot, intentava subratllar que, de l'anàlisi d'aquells anys per Hannah Arendt, rellegida des de la realitat d'aquest principi de segle, no se'n poden extreure en conjunt conclusions optimistes. Un dels capítols del llibre és titulat «Legitimitat de la mentida en la política?». En trenta anys, la qüestió de la mentida en general, i en la política en particular, ha experimentat un procés de devalucaió tan descoratjador que difícilment podríem trobar un període de pau relativa que se li pogués comparar. Dels que mantenen aquesta conversa, no n'hi ha cap que dubti de l'ús més o menys habitual de la mentida en la política, però, vegeu com són les coses, un d'ells, Sebastian Haffner, prestigiós analista polític de l'Stern, encara podia dir que «...naturalment hi ha el fet que, quan un polític és enxampat públicament amb una mentida, en surt perjudicat, tant políticament com moralment, això és molt clar». D'aleshores ençà, aquesta situació ha evolucionat de manera escandalosa. Si les coses, sense millorar, s'haguessin mantengut en aquell punt, podria José María Aznar ser president d'honor d'un partit polític, podria merèixer el reconeixement d'una part significativa de la societat; o, per contra, seria moralment jutjat en base a les seves mentides reiterades en afers que han tengut conseqüències tan funestes com la guerra contra Iraq? No el tendríem present cada vegada que ens mostren imatges de la barbàrie, els morts, els mutilats, la desolació, la desesperança de tot un país, que plana per damunt d'algunes generacions futures? (I què va dir el president Jaume Matas sobre Margarita Nájera, al Parlament de les Illes Balears?) Però, sense ser tan espectacular, també hi ha un canvi extremament negatiu en relació a la mentida. Hannah Arendt acota un territori on la mentida no pot arrelar, el camp de la ciència. «Els científics s'havien de poder refiar, premeditadament o no, que no es deien mentides (...) Algú que faci trampes amb els seus experiments està acabat». No és el cas dels patrons de l'American Enterprise Institute, que paguen 10.000 dòlars (més despeses) per article als científics que contibueixin a desprestigiar l'informe de l'ONU sobre el canvi climàtic. La lucidesa d'Arendt té la qualitat d'ensenyar-nos com era el món en aquells anys i d'impedir-nos tancar els ulls a la degradació que ombreja el present. Per què la mentida ara s'obre pas amb tanta facilitat en tants d'escenaris, d'una manera més truculenta o més invisible? Arendt té la resposta precisa: «A tot arreu on regna el terror la mentida pot ser imposada com a principi general, en altres llocs no».