Merèixer drets

Bé, després de parlar ahir de la recautxutada esposa d'un alt càrrec, cruelment anomenada «la núvia de Chucky» (per cert: un comentari que ha despertat interès entre els lectors d'aquestes línies), avui em toca compartir planes amb el suport que els nostres polítics han donat aProjecte Gran Simi. Només aquells que encara creuen en la meva influència podrien pensar que aquest suport té res a veure amb l'article d'ahir. És pura coincidència, vos ho jur. El cert, però, és que una vegada hem reconegut edret a ser desfigurat a aquells de la nostra espècie que s'encaboten a penjar de les branques de la il·lusa joventut, no se m'acudeixen motius per a negar drets molt més bàsics a espècies similars. A més, el que es demana per a ells ens millora a noltros. Amb el temps, i vist el que he de veure dels meus semblants, he canviat d'idea sobre aquests drets que abans defensava exclusius dels humans. No ha millorat la idea que tenc de ximpanzés, orangutans i goril·les, només empitjora la que em faig dels meus congèneres. És més, signaria manifests i sortiria al carrer per impedir que maltractassin els simis com es maltracta aquell que s'infla els pits fins a fer confondre els mugrons amb la cornamenta d'un miura. Això és tortura, especialment per als que ens hem d'engolir l'opinió i fer com si aquell espantall, que tan joiós se'ns mostra, fos obra de la benevolència del déu Cronos. Tampoc no em semblaria humanament correcte peixir cadells de simi talment algunes mares de la nostra espècie emboteixen els fills amb menjar-escombraries o com els asseuen davant d'un televisor hores i hores abeurant-los de bramuls inconnexos i de violències estúpides. Bé, la veritat és que, posats a repartir drets, comencem per aquells que s'ho mereixen -cap simi ha envaït un país amb l'excusa d'unes armes que no hi eren- mentre tractam d'impedir que moneies amb cotxe oficial i moneiots amb micròfon episcopal ens limitin els nostres.