Eren set qui l'aguantaven, i encara pixava tort

És una dita ben mallorquina. I és que en diverses ocasions, a la Sala, s'ha parlat d'instal·lar serveis públics a diferents llocs de Ciutat per a ús de la gent que, trescant tot el dia cap amunt i cap avall, tingui, en un moment donat, necessitat de visitar al senyor «Roca». Aquests dies he llegit a la premsa que en el proper ple de l'Ajuntament, EU-EV demanarà als responsables sobre aquest tema, però ja ho veureu, serà com predicar a la paret. Segurament, la majoria de ciutadans, millor dit, tots, més d'un cop en la vida ens hem trobat pel carrer i lluny de casa, ben estrets, vull dir amb les cames ben juntes i el cul premut, sercant un bar a prop o uns grans magatzems bé per alleujar «sa bufeta» o per poder arribar a ca nostra amb els calçons blancs sense tacar. És llavonces quan te'n recordes dels que comanden a l'Ajuntament i dels molts de doblers que es gasten amb festes forasteres i de la poca delicadesa que tenen en solucionar necessitats tant dels ciutadans com dels visitants. Tot i que fa un grapat d'anys, els qui comanden a la Casa Gran, en feren instal·lar uns quants, un d'ells a la plaça del rei En Jaume, però eren «pret a porter», vull dir amb això que eren prefabricats, petits i incòmodes, molt lluny d'assemblar-se a una instal·lació feta així com Déu mana. Si un dia es decideixen de construir-ne, almanco que siguin com els que es feren en el segle XIX, amb material de construcció, nets, espaiosos i amb aigua corrent. I si a més hi posessin sabó i eixugamans ja seria massa. Record que, allà per les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, hi havia a la plaça del Mercat Vell uns serveis públics per a la gent que feinejant pel carrer, en cas de necessitat els pogués emprar. Tinc record, també, (no voldria anar errat), que al costat de la Font del Príncep, tocant al Teatre Principal, a baix de les escales de la costa de la Inquisició, n'hi havia un altre. Ciutat, tot i essent petita en habitants, va arribar a tenir, dins murades, devuit excusats públics, i pel que he sentit a contar eren molt freqüentats. No de bades el Diccionari Alcover-Moll ens diu: No és bon català qui no pixa quan veu pixar. Els que ara som majors, de nins, quan teníem necessitat de «canviar l'aigua al canari», el millor lloc era qualque solar sense tancar, que n'hi havia bastants, o un arbre, que sempre anava bé. Un dia que era al Born calçons curts per avall i pixant a un dels arbres que hi havia, i que encara hi ha, més a gust em trobava, jo, quan de sobte, de darrere, una dona grandota, mans enlaire i botant com una moneia, em va fotre un aixabuc de mil dimonis i cridant: «uep, uep, nin, què no saps que no es pot pixar als arbres». Era Na Bel Rollet. Déu meu, quin espant. Per mi vaig estar molts d'anys sense tornar a remullar un arbre. I això, que era un costum normal. A qualque part havíem de fer el «roi» els nins, o no? Ves. No fa massa mesos em vaig topar al costat de l'escola Graduada, amb un home que estava pixant a un cantó, al costat d'un portal d'una finca, ben segur que empès per la necessitat. I l'altre horabaixa, vora el nou aparcament de l'antiga clínica Rotger, acotada entre dos cotxes, una dona, pobreta, que en passar pel seu costat vaig fer-me el despistat, com si no hagués vist res, vaig quedar més empegueït jo que ella. Sí, ja sé que em direu que és de bona educació fer les necessitats cadascú a ca seva, però, i si un no hi arriba a temps, què ha de fer? De vegades es pot tancar el grifó, però, no sempre és així. I llavors què? Si vivim a una ciutat on no és fàcil trobar uns serveis públics que ens cobreixin les urgències fisiològiques, doncs, al lloc de més a prop, a terra, recordant la dita mallorquina de: És més vell que el pixar en terra. Bé, he dit abans que a Ciutat hi havia excusats públics, grans i espaiosos, i és cert. El juny de 1864, el Governador es dirigí a la Sala recordant-los la manca de pixadors públics que hi havia a Ciutat i que molta de gent fa les necessitats a qualsevol lloc del carrer i que, havent entrat ja en època estiuenca, es fa necessari la instal·lació de casetes per a aquest servei. El consistori ho agafà seriosament (això demostra que la Sala, de vegades, pot fer les coses com cal), i el mes següent va proposar de crear devuit pixadors per a ús dels ciutadans. Després de la instal·lació d'aquests serveis públics, posats perquè els ciutadans no pixessin pels carrers, es féu popular allò de: Ara els guàrdies urbans ja no pixen a la façana de l'Ajuntament, ara ho fan a la de la Diputació.