L'opinió i la crítica

Els crítics, polítics o espectadors, són massa crítics? O poc? Què s'ha fet d'aquell model, que sembla desitjable recuperar, del més equànime Vázquez Montalbán, que culpava la gran teoria i exculpava -sense disculpar-los- els actors concrets? Què s'ha fet d'aquell estil, que es remunta a Graham Greene, i a tants d'altres cronistes amb autoritat intel·lectual, que es reivindicava «realista» (ço és: modest) sobre la qualitat literària però «orgullós» del sentit crític? De vegades, enmig d'aquests debats, o durant l'examen d'una crítica concreta a una decisió política, seria convenient demanar-se qui gaudeix avui d'autoritat per alçar la veu sobre el renou recurrent dels opinadors. I no és fàcil, ni llarga, la llista. Cal tenir autoritat genèrica i concreta, disposar d'informació, haver practicat l'equilibri i l'equanimitat i alhora ser capaç de visitar els extrems de cada afer i d'admetre la necessitat, potser eventual, d'un cert radicalisme. Cal independència i qualitat comunicativa, i evidentment claredat i honradesa. Cal capacitat crítica, i perspectiva, i habilitat per posar-se en els diferents llocs dels actors públics que s'observen. I cal, tornant a Greene, aquella creença en «la necessitat d'un mínim de dogmes, i també de creure profundament en l'heretgia, que és la condició que recrea els dogmes».

No és fàcil encertar amb la crítica, però sempre és pitjor abstenir-se'n. Si hem arribat fins aquí, ha estat gràcies als crítics, però no s'hauria de recórrer gaire més d'una estació de l'any sense aturar-se uns instants i demanar-se: crítica, per què?, i com? És cert que no abunden els models indiscutits de la crítica, i seria presumptuós desgranar, ara i aquí, un decàleg de la bona crítica, però val la pena dedicar un poc de paciència a la recerca de l'opinió crítica vàlida i assenyada que s'escampa pels diaris i els altres mitjans. Cal donar noms? I hi ha, això sí, exemples sobrats i palmaris de veus exaltades i vilipendioses, biliàries i sempre unidireccionals, al capdavall tan energúmenes com acrítiques, sempre previsibles i sempre dogmàtiques. Els noms potser van acudint als llavis del lector, més fàcilment. Fins i tot s'ha configurat una mena d'estil periodístic que no ambiciona cap més objectiu que inculcar, i mantenir, en la ment dels lectors i espectadors, i oients, una resposta mecànica a les notícies: una recepta infal·lible, única i d'aplicació universal, que explica qualsevol fet i que valora qualsevol conducta d'una manera inexorable i sense dubtes, sense matisos, sense equívocs.

La repressió de la crítica no té res a veure amb això, però el pitjor que li pot passar a un opinador és ser acusat de previsibilitat. I aquest és el signe de gran part de la crítica, política i en altres àmbits: que sovint podríem encertar, sense esforç, l'opinió dels que, teòricament, formen la nostra opinió.