El passat dia 20 d'octubre s'inaugurava a la cripta i capella del palau de Carles V a l'Alhambra de Granada l'exposició Los jarrones de la Alhambra. Simbología y poder. Una mostra temporal que vol recollir aquelles peces emblemàtiques que a finals del segle XIV i al llarg del XV sorgiren de les terrisseries del regne de Granada com a símbols, no tan sols del poder dels soldans d'aquell regne, sinó també com a mostra de l'altíssima habilitat tècnica dels ceramistes nasserins que, hereus d'una molt llarga tradició artesanal, aconseguiren dur la tècnica als nivells més alts de l'estètica.
Reunir els jarrones de l'Alhambra, els pocs que queden en el món, no era tasca fàcil. L'entusiasme de la directora dePatronato de la Alhambra y del Generalife, la professora María del Mar Villafranca, i la conjunció d'un magnífic equip de col·laboradors, que al llarg de més d'un any treballaren de manera incansable, ho féu possible.
Per aquelles persones alienes al món andalusí, el període de convivència a l'antiga Hispania de cristians, jueus i musulmans, el jarrón de l'Alhambra, la jâbîya en llengua àrab, la nostra alfàbia, suposa el moment final d'una especialització dins l'art de la ceràmica. En ella es conjuguen habilitat artesana, coneixements tècnics per modelar i coure peces que oscil·len entre 1'40 i 1'70 metres d'altària juntament amb la fina actuació de grans artistes que combinen temes decoratius (vegetals, animals, abstractes) amb una acurada decoració epigràfica.
Complement decoratiu que no dubta a compaginar la més primcernuda representació dels temes habituals dins la decoració ceràmica andalusina amb la fastuosa elegància de l'escriptura. Tant cúfica o geomètrica, com cursiva o nasjí. De manera que els lemes ja emprats en èpoques anteriors (el poder, la glòria, el goig, la felicitat, l'esperança) escrits amb la majestuosa grafia del cúfic granadí com amb la lleugera harmonia de la lletra cursiva, difícil de capir, emperò d'una agilitat extraordinària, bellugadissa per si mateixa, amb la gràcia d'una ballarina dins la més moguda de les seves danses, entren en simbiosi per assolir altes cotes de bellesa.
I per damunt tot això la presència del gran símbol salutífer: la mà de Fàtima que ens ha de guardar de tot mal.
Les alfàbies de l'Alhambra foren símbol del poder dels sobirans nasserins, Regal que els sultans gaudien d'oferir als seus homòlegs del Nord d'Àfrica i que s'espargiren per la Mediterrània com a prova del nexe d'amistat que feia d'aquella mar que està al mig, així la denominen els geògrafs àrabs, un llac, no sempre tranquil i caracteritzat per la germanor entre els pobles, emperò sí un vincle essencial entre Orient i Occident.
La dispersió de les poques mostres que encara ens queden fou constant i contemplar-les suposava fins ara, un molt llarg pelegrinatge entre Sicília, Berlín, Sant Petersburg, Stockholm, Nova York, Washington, Madrid i la pròpia Granada. Pelegrinatge gairebé impossible de realitzar, malgrat els medis de desplaçament no sien semblants als que foren emprats en l'època de llur creació.
Loca aventura, així definí l'empresa la Directora del Patronat en fer la presentació d'aquesta mostra. Aventura loca diria jo, que com a comissari de l'organització vaig poder treballar amb un magnífic equip on el personal facultatiu, administratiu i tècnic de l'Alhambra, juntament amb l'arquitecte Juan Pablo Rodríguez Frade que dissenyà la infraestructura museogràfica i els especialistes en muntatge (Montajes Horche), transport (Manterola y Syt) i la minuciosa tasca desenrotllada per Arttempus en una modèlica participació a l'hora de visualitzar aquelles peces que per diferents circumstàncies, no sempre basades en l'estat de conservació, no pogueren incorporar-se a la mostra, formàrem una ben conjuntada pinya que cristal·litzà en una exposició espectacular i única, tal volta pus mai realitzable.
Mostra que distribuïda en tres espais dóna a conèixer, com a element introductori, els antecedents funcionals que a partir de l'època almohade, feren possible els jarrones, base de l'exposició, ultrapassant la pura funcionalitat per assolir un valor estètic mai observat. La participació del Museu de l'Alhambra i els de Mértola (Portugal), Sevilla, Ceuta i Mallorca il·lustren de manera sintètica aquest procés. Aquesta part es complementa amb una acurada mostra bibliogràfica i gràfica que introdueix l'espectador dins l'apassionant món que l'encís de l'Alhambra i dels seus productes generaren des del segle XVIII: llibres, gravats, dibuixos, relats de viatgers, etc. donen complida informació sobre el tema.
Un segon apartat està dedicat a l'evolució de la ceràmica domèstica nasserina partint sempre de la decoració de llambreig metàl·lic. Uns breus antecedents des de la safa de Tudela (segle XI-XII), la murciana trobada a la mallorquina cova dels amagatalls (anterior a l'any 1229) i les peces més singulars aportades pel Museu de l'Alhambra, gràcies als seus fons immensos per aquesta època, finalitzaven amb un albarelo de Manises, obradors que captivats per l'encant de la ceràmica nasserina foren els grans copistes i difusors de la tècnica del blau i daurat que des d'uns llunyans orígens orientals fou donat a conèixer a tota Europa a través de les terrisseries granadines.
Tres peces emblemàtiques on la presència del blau de cobalt es fa palesa estan representades per la gran safa-tres peus deMetropolitan Museum of Art de Nova York, la rajola Fortuny deMuseo Arqueológico Nacional de Madrid i els fragments de soleria dePeinador de l'Alhambra que, la primera i la darrera, dins l'estètica nasserina preludien ja un Renaixement en els seus més antics balboteigs.
La síntesi de l'art ceràmic conclou amb una selecció d'elements ceràmics aplicats a la decoració arquitectònica dels quals l'Alhambra en posseeix una molt variada mostra.
Aquest segon espai, d'acord amb la seva organització espacial permet incloure una sèrie molt particular d'elements de caire arxivístic i el gran quadre, obra de Manuel Gómez-Moreno González, el pintor i autor de la primera monografia científica sobre la ceràmica andalusina, pare del famós Manuel Gómez Moreno Martínez qui fou el patriarca de l'arqueologia medieval, del qual encara bevem tots els que ens dedicam a aquesta investigació. La representació de la família de Boabdil deixant l'Alhambra, després de la conquesta cristiana és una de les obres cabdals dels pintors orientalistes hispànics que al darrrer quart del segle XIX conraren aquest camp. La presència, al rerefons de l'escena, d'un dels exemplars emblemàtics d'aquesta exposició justifica l'exhibició de dita obra i de les altres que es comentaran més endavanant.
La documentació és important per a la història dels jarrones de l'Alhambra. Una acurada selecció abasta des de la primera notícia escrita sobre aquests elements, dades recollides a un inventari de l'any 1782 on es descriu el següent:
Y siguiendo el paseo en sus dos últimos esttremos ay dos jarras grandes fixadas como de especia de china lavradas de tiempo de moros... per seguir amb la referència de la destrucció d'una d'elles, deu anys després, on es diu que ...hallo que havian quebrado la Jarra que estava situada en la rinconada de mano derecha de tal forma que no tenia composición, cuio hecho informo un sarjento Inbalido de la Guardia que estava ala entrada de dha Rl. Casa lo havia executado un muchacho que se havia subido alo alto de dicha Jarra y esta y el muchacho havian caido al suelo quedando hecha tiestos la citada Jarra.
I les exigències centralistes que des de Madrid reclamen el trasllat de l'alfàbia supervivent (1841) per acabar amb la disposició que diposita al Museu en vies de creació un jarro árabe de barro de color, cubierto de barniz opaco y pintado en azul y melado con varias labores e inscripciones arábigas, de 135 centímetros de alto: está falto de un asa. Se considera de fabricación granadina por el carácter del ornato y composición de sus materiales. Era l'any 1873, data que assegura la definitiva recuperació a nivell museogràfic d'una peça tan cabdal com eJarrón de las gacelas, logotip de la present exposició que em plau comentar i que si els déus de l'Olimp volen tindrà complida continuació
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.