(Deixar en blanc, el títol és tot això que vé a continuació)

Es mira al client des de rere el taulell amb tot aquell poder al pit de la supèrbia i aquell no sé què, que ens entra als mortals, quan ens sabem la lliçó d'alguna cosa, i si no la responem, rebentam i...sí, exactament, només som rere un taulell, i el públic que escolta atent, embogeix amb la nostra plàtica i...sí, senyora! I...sí, senyor! Gràcies, la senyora!...i fins a una altra...i salut tinguem que no cansa!

I ens arriba aquell torn que estàvem dient que ens omple el pit de veritat, els braços fent danses a la gerra d'aigua freda que és la nostra figura. Sense voler-ho, ni haver-ho...pretès, en aquestes ocasions, quan algú, sobtadament, s'apropa sense previ avís, ni un bon dia, ni hòsties...i sense cap pudor recita de memòria el títol, ben fort, mirant al sostre, i tothom emmudeix, atura la seva activitat en la micona d'intèrval que constitueix el senzill i precari embolcall que precedeix la pregunta i que inclou la resposta:

- Eh! Ejem! Té el llibre «Aprenda a decir no»?
- NO!!
(ho sento, el títol és aquest, no hi ha article) ...sort del dibuix de l'Aranda. Gràcies, Pep! Avui, dia de la «raza» ja tocava fer un poc s'indio.

Àlex Volney, escriptor i llibreter