L'estranger

El reconeixement per part de Bush de l'existència de presons secretes de la CIA a l'estranger ha ocupat uns espais més aviat discrets en els mitjans de comunicació. Ara se'n parlarà -no gaire- alguns dies més, però els occidentals, fatalistes i resignats a les pràctiques feixistes i al terrorisme d'estat, ens refugiarem en el confort amarg de creure que no hi podem fer res. Així i tot, servidor voldria saber més coses sobre els sentiments dels ciutadans per als quals aquestes pràctiques terroristes de la CIA no han passat a l'«estranger». La majoria del poble nord-americà, es diu, no ha donat una gran importància al reconeixement de Bush, i encara els ha alleujat saber que aquestes presons són a l'«estranger», com si aquest complement de lloc els eximís de tota responsabilitat. El problema dels ciutadans d'aquests països estrangers -contemplats des de Washington- és que ells no estan en condicions d'assegurar que, per a ells, els EUA siguin l'«estranger», perquè qui pot exigir-te que et rebaixes fins a l'absoluta degradació moral i política no és ben bé un estranger, tota vegada que té tants de poders per disposar del teu territori. La relació dels EUA amb els països humiliats per l'acolliment d'aquestes presons se situa en una altra dimensió. Washington pot dir que les coses passen a l'estranger, atesa la seva capacitat de definir segons les conveniències de cada instant els territoris sotmesos a l'imperi -del no bé. Els ciutadans d'aquests estats semisobirans, per la seva banda, no tenen capacitat per definir de manera eficient els EUA en relació a qualsevol concepte que afecti la seva independència. Més encara, donada la correlació de forces, els ciutadans d'aquests països han d'admetre que ells mateixos viuen i treballen a l'estranger, de forma que, rectifiquem, per a ells aquestes presons també estan a l'estranger -i facin l'esforç de creure'm: no pretenc embullar el lector. Haurà estat Polònia, Romania...? Els avions feien escala aquí mateix i no els demanava ningú d'on venien ni on anaven. És a dir, nosaltres també som l'«estranger», si qui ens assenyala en el mapa és Washington. Donada igualment la correlació de forces, podem dir que nosaltres vivim i treballam a l'estranger? Devia ser aquesta la situació on ens volia menar Aznar quan, amb la seva tenebrosa arrogància, deia que Espanya havia d'ocupar el lloc que li correspon en el món: un lloc on conflueixen i es potencien els interessos de Murdoch i els de la internacional ultradretana que tria els països on vol vessar el pus.