Pobres i pobres de solemnitat

Al món viuen tres classes de persones: els rics, els pobres i els pobres de solemnitat. Allò que avui en deim primer, segon i tercer món, que sona un pèl més 'chic'. Convendria aclarir que la riquesa i la pobresa no estan repartides preceptivament de forma geogràfica; si bé és cert que hi ha grans zones del planeta força desfavorides, no és menys cert que la pobresa també està enquistada dins la més opulenta de les societats del denominat primer món. Hi ha doncs un primer, un segon i un tercer món, però en funció de la mala distribució de la riquesa per damunt d'altra circumstància.

Deixant de costat els rics, que sempre són els mateixos i cada dia que passa són més rics, i deixant també de banda els pobres de solemnitat: als condemnats a la misèria, exclosos a la força d'un sistema que, com Déu, estreny però no ofega sempre i quan puguis comprar, hi ha una gamma de situacions condicionants: les classes subalternes, gent assalariada, la denominada classe mitjana, jo diria que una reminiscència del proletariat marxià. Aquests no són pobres de solemnitat, però tampoc són rics. Són els actors de l'entremès que el capitalisme presenta amb exclusiva mundial a través de la seva distribuïdora més recent i més emblemàtica: globalització en color.

Els pobres de classe mitjana són imprescindibles per al sistema, el capitalisme necessita clients i els pobres de solemnitat no poden comprar. El capital, és a dir, el poder en tota la seva expressió, ha de jugar obligatòriament al joc de l'estira i arronsa amb les classes subalternes: poder adquisitiu sí, però el just i suficient per mantenir l'equilibri en el ritme del consum i conservar la distància entre classes.

Felip Lladó Server. Binissalem.