La dona de Pasqual Maragall, Diana Garrigosa, s'ha donat de baixa del PSC-PSOE. Així ho confirmava divendres La Vanguardia, després que el partit ho hagués negat abans, tot i que a la funerala, quan la notícia pasturava per internet. El que en principi no tendria major importància n'adquireix molta, per ser la dona de qui és i per mor dels rumors que corren per Barcelona sobre on acabarà militant el propi Maragall. En un anterior article se comentava aquí com la designació de José/Josep Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat implica profunds, molt profunds canvis a la política catalana i, per extensió, a tota la nacional i per suposat també per a la de Balears. Perquè si el PSOE fa aquesta passa allà, com no ha de fer el mateix arreu? I quina és la passa i què implica?
A efectes catalans està molt clar. El PSC va deixant de ser tal, en el sentit de partit sobirà a la pràctica, en favor de ser cada cop més PSOE. L'estratègia electoral per a l'1 de novembre per primer cop se posa de veres en pràctica, enlloc de només citar-la com a aspiració com qui resa. És l'aposta d'activar el vot socialista de zones que habitualment han donat l'esquena (exemple: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental i Vallès Occidental, zones de gran immigració, 80% de la població catalana) a l'esquerra divina dels patricis del PSC als comicis autonòmics i, en canvi, fan costat al PSOE a les eleccions nacionals i locals. Per assolir l'objectiu necessiten qualcú que no només digui que no és nacionalista sinó que sense dir-ho tothom ho sàpiga. Montilla és l'home. I per impulsar-lo calia acabar amb Maragall. Se l'han carregat a consciència. Les males relacions entre els dos són òbvies. Ja no se tracta de diferències menors. Maragall, aquest estiu, ha deixat en mal lloc Montilla almanco en dues ocasions: dient la beneitura que l'Estatut deixa el govern espanyol com a residual a Catalunya i, més recentment, que el PSC ha de tenir grup parlamentari propi a Madrid. De la primera Montilla no digué res. Per ventura perquè a aquestes alçades l'únic que vol de les maragallades és que s'acabin. La segona, emperò, no la deixà passar perquè com a màxim dirigent del PSOE català l'havia de desautoritzar, com així féu al cap de 24 hores de la traveta. Ara, li envia un míssil directe, via abandonament del partit de la seva dona.
A banda d'aquestes consideracions n'hi ha una altra, a fer. La passa feta pel PSOE a Catalunya és apostar, com per tot arreu, per deixar la ideologia en mans exclusivament de la direcció federal. De Madrid. Fixi's el lector com tots els missatges de Montilla, i de fet de tot el PSC, en vistes a les pròximes eleccions, són en clau de gestió. Ni un en clau ideològica pròpia. Una de les característiques fundacionals del PSC el 1978 -com a fusió jurídica de la FSC-PSOE, PSC-Congrés i PSC-Reagrupament- va ser deixar en mans dels intel·lectuals d'alta classe social del PSC-Congrés la direcció del partit, mentre que les bases i vots les aportava la FSB-PSOE. I aquesta direcció implicava que el PSC creava ideologia pròpia, diferent a la del PSOE, sempre marcada pel pseudo nacionalisme: federalisme asimètric, pactes entre Catalunya i Espanya com si fossin dues realitats diferents veïnades, etc... El control dels selectes fou absolut fins que el 1994, en el congrés de Sitges, la «mà d'obra» se començà a rebel·lar. Amb Montilla al capdavant. El canvi finalitzat ara, per tant, és molt més que tenir una nova direcció. Suposa la fi de la creació d'ideologia pròpia i apostar únicament per la capacitat de gestió de les institucions, disciplinadament d'acord amb la ideologia comuna que per a tota Espanya crea la direcció central.
Aquest profund canvi és el mateix, naturalment adaptat, que, amb l'entusiasme habitual a les províncies, el PSOE illenc ha adoptat. La tímida creació d'ideologia autòctona que impulsà Francesc Antich el 1998 (que se pot reduir a allò tan gràfic de «Hem de ser més PSIB que no PSOE», a l'estil PSC, quan Maragall era el nord) s'ha esvaït. El missatge ara és només un: Zapatero per tot. La ideologia, és cosa de Madrid, d'autòctona no n'hi ha. Aquí, disciplina absoluta i a oferir bona gestió. Com a Catalunya i com arreu. Pot agradar o irritar, però és com és. I en política, acceptar la realitat no sol ser mala cosa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.