Mentre patim en carn pròpia l'avenç de l'escola classista i discriminadora de la mà de qui té el manament constitucional d'afavorir la igualtat d'oportunitats, se'ns mor una de les icones de la lluita per la dignitat de l'escola pública, la pedagoga (i molt més) Marta Mata. La falca defonamentalisme catòlic, empesa pel conseller Fio, fa més grossa l'escletxa que separa els nostres nins i nines segons la procedència social dels pares i, per fer-la empassar fàcilment, ve amb la vaselina de modern «trilingüisme». Allò pel què treballà fins al seu traspàs la finada -cal recordar que als seus 80 anys presidia eConsell Escolar de l'Estat- és el que temen els neocons que veuen com una educació de qualitat i laica els resta, per un costat, els avantatges de classe i, per l'altre, l'administració del dogma religiós que sempre actua, a conveniència dels poderosos, com a tallafocs de llibertats. Tots els que ara, per estratègia política, s'impliquen en qüestions pedagògiques des de la subvenció i la propaganda partidista no resistirien la mirada d'aquesta lluitadora incansable. D'un impossible debat d'idees entre ells i na Marta Mata ni en parl, perquè la diferència és abismal. Per començar, ella sempre treballà en el camp de les idees des del voluntarisme més generós. Rosa Sensat, el moviment de renovació pedagògica que, junt amb altres idealistes mestres, creà el 1965, ha estat el referent per la millora de l'escola i de l'educació feta des de baix, des de la participació de tota la comunitat educativa. En els inicis, era una associació clandestina que treballava per fer llum en la foscor de l'escola franquista recollint la torxa de l'educació republicana.

l l l
Vàrem treballar plegats, el 1983, en l'organització d'un congrés a Barcelona quan ella era un referent i jo un passerell que creia menjar-se el món. Dels enfrontaments entre el seu pragmatisme i la meva joventut qualque vegada sortiren espurnes, però sempre l'he recordada com la mestra generosa que va ser per a tots noltros. En aquests dies de retrocés en la igualtat d'oportunitats, on el govern Matas s'inventa un trilingüisme sense recursos humans ni econòmics per afavorir a la classe social que representen, és quan més record l'après al costat de gent com na Marta Mata. La il·lusió i el compromís per a fer entre tots un món millor té en l'escola l'instrument necessari i imprescindible. Ho sabia ella i ho saben els que ens volen encimentar el futur i l'esperança. Per això hi ha milions per a televisions entabanadores, per a carreteres que creen urbanitzacions, per a associacions que lluiten contra la cultura del país, per tomar i reconstruir el Pont des Tren, per pagar sopars de porcella i adormidores associacions de gent gran, per a rasputins i rasputades, però no per a llibres de text gratuïts, per a professors de suport i de substitució per malalties, per a equipaments informàtics, per reciclatges permanents, per escoletes que garanteixin el dret al treball de les dones amb menys recursos... Ens faran falta moltes Martes.