Ara que l'adolescència arriba als quaranta anys, és obligat concedir-li l'atenció que -amb l'excusa de la felicitat automàtica- li havíem negat. Això és el que pensen alguns anglesos, amb Malcolm Dean al capdavant, que han proposat, i exigit, oblidar els mites de l'eterna joventut feliç (feliç, en tot cas, malgrat no sigui tan eterna com sembla) i palesar la poca atenció que reben, els joves, dels polítics, i un canvi de visió (i de llenguatge) que desterri les visions arcàdiques de la joventut que sovintegen en el llenguatge polític i substituir-les, o complementar-les, per la realitat innegable de «la dependència i el lapse d'anys de formació esforçada i de dur treball». Ja han passat els anys de la culpa i de la vergonya -dels joves, per ser incapaços de posar-se a l'alçada dels adults, dels adults, per conrear la política de l'exclusió dels joves de la vida pública, a base de mantenir-los en l'adolescència, hipotecada, en el millor, i més eficaç, dels casos-. I no estem parlant de qüestions educatives, o de l'entreteniment perpetu que l'administració vol inocular al jovent, sinó de l'atenció específica dels poders públics a una etapa vital concreta de la ciutadania (en la qual alguns romanen eternament, no cal dir-ho). L'origen d'aquesta preocupació ha estat l'explosió de trastorns mentals en les edats joves, i ni tan sols en aquest mot hi ha acord: ningú no sap ja quant dura la joventut. Existeix la sospita que l'origen d'aquest augment pot ser la dependència -emocional, per començar, però també econòmica i ideològica- que s'ha adjudicat, irremissiblement, als joves anglesos, i als europeus tots, agreujada amb l'exigència del mercat laboral i la manca d'expectatives concretes que domina els carrers, l'espai social més identificatori de la població juvenil. L'increment de trastorns mentals -que, en el cas anglès, s'han més que doblat en els últims trenta anys, de forma que un de cada deu menors de quinze anys rebrà atenció clínica per un trastorn mental abans dels quinze anys- és el símptoma d'una desatenció a la qual s'ha donat resposta amb una explosió de programes de salut mental, no sempre efectius, però no des del reconeixement del risc propi d'una llarga adolescència que és observada com un paradís breu i envejable en lloc del que realment és avui dia: una època que s'ha estès fins a ocupar la major part de les nostres vides, occidentals i dependents, sotmeses a la pressió econòmica i envoltades de les mateixes, o més, amenaces que en aquell passat remot en el qual l'adolescència a penes omplia dos estius.
L'estat presta poca atenció als joves, i una prova n'és que l'única estratègia visible (deixem de banda, si és possible, les polítiques de divertiment i de distracció, els festivals musicals i l'apel·lació al vot jove que centren la major part d'això que se'n diu política juvenil) sobre la joventut és el discurs sobre la família, que al Regne Unit ha quedat en les mans de David Cameron. (A propòsit, Cameron, el nou líder dels conservadors britànics, no ha fet encara els quaranta, i va a la feina en bicicleta, i per qualsevol d'aquests motius seria considerat, per molts, un adolescent, un jove). Els joves necessiten molt més l'eficàcia dels inspectors de treball i l'activitat dels promotors d'habitatges a un preu raonable que les lliçons sobre la unitat familiar. Tampoc no necessiten les referències que els adreçà Blair fa tres mesos, declarant-los responsables del renou que suporten la majoria dels anglesos, ni el llenguatge maniqueista que veu l'adolescència com una etapa de felicitat automàtica al mateix temps que fa als joves responsables únics de bona part dels problemes socials, incloent-hi els mals que pateixen els joves. I si algú dubta de l'extensió exagerada que s'ha donat a la joventut, que es miri el model de la FAO, per posar-li un nom (apareix a un seu informe, del 1996), que -parlant de la joventut rural llatinoamericana- introdueix un període de la vida entre la infància i l'edat adulta que ocupa diverses fases: la fase de ajudant del pare o de la mare en els seus quefers, la fase de parcial independització econòmica, la fase d'acabat de casar (no diu res de la possibilitat de viure en parella, o tot sol), i la fase de pares joves amb fills menors. Els mals de la joventut, així descrits, serien els mateixos que els mals de la vida, tan llargs com inevitables, per desgràcia, i només acabarien amb la mort.
Josep M. Llauradó, escriptor \Uarrakis.es\>
