Quan Jaume Matas consulta el paperet de la butxaca, desbarra. Ja sabem que no li costa gaire enfilar-se a les branques. Qualsevol malentès li serveix per a treure pit. Tanmateix, entre el Matas que no defuig un intercanvi de cops amb Antich i el Matas que consulta el paperet, hi ha una diferència notable de càrrega ideològica pel que fa lèxic emprat. Per abreujar: les paraules del Matas que va participar en la cloenda de la campanya conservadora en contra del nou Estatut de Catalunya, desprenien un perfum, dens i penetrant, de Camisa Vieja. De manera que hauria d'anar amb més compte amb les coses que diu i, també, en la manera com les diu, perquè, de cop, entra en èxtasi i sent la pàtria com una passió. I arribant a aquest punt ja l'hem fotuda, atès que la pàtria únicament s'hauria d'entendre com un espai de convivència. Bé. No cal dir que Matas pot sortir de botador sempre que vulgui. Que no disposem de cap Hyde Park on pugui fer sermons sense por de res? És cert. Però tots aquests encontres amb paella, arròs brut i porcella que li organitzen l'Honorable Encarnación Juana o Madame Rosa, acompleixen aquesta funció. Ara bé, pot parlar del país, de la pàtria i, fins i tot, de Ramon Llull. Però amb una condició de compliment obligat: ha d'especificar, per ètica, si allò que diu, ho diu en nom propi, del Partit Popular o del govern que representa. Naturalment, en el dos casos primers, és lliure de dir les bajanades que consideri oportunes per tal de fer proselitisme. Que gosa afirmar que Catalunya és un país sense llibertat? Mireu, com si vol dir que el mul d'en Manyana ha guanyat el Grand National de Liverpool. No cal donar-hi excessiva importància. Tanmateix, si parla en nom del govern -és a dir, de tots nosaltres-, tenim dret a exigir-li un major rigor en tot allò que diu. Malauradament, fa la impressió que el negre que li escriu els pamflets no té gaire interès a fer-nos saber en nom de qui parla. Fins i tot m'atreveixo a afirmar que té una voluntat explícita de no aclarir les coses. Sap que des de les files conservadores ningú no li exigirà claredat. Per què? Us ho dic. Molts de conservadors tenen un sentit patrimonial de les Illes Balears, i donen per fet que allò que pensa Matas coincideix fil per randa amb el que pensen els ciutadans i ciutadanes de la Comunitat. I no és així. Matas, a Barcelona, va ésser prou groller com per insultar els catalans sense especificar que ho feia en nom propi o en nom del seu partit. Perquè de cap manera pot autoconcedir-se el dret de fer-ho en nom dels ciutadans de la comunitat que governa. Tant a Mallorca, com a Menorca, Eivissa i Formentera, hi ha infinitat de gent amb un senyoriu innat que li impedeix entrar a casa d'altri a crits. I mai de mai, insultant, mentint, menyspreant. Això és cosa que sap fer molt bé el Partit Popular, que s'inspira més en Hernán Cortés que en Aranguren. Què en diria, ell, Matas, o qualsevol dels seus, si Pasqual Maragall afirmés que tots nosaltres som excloents, egoistes i insolidaris? Què en dirien Rajoy, Acebes, Zaplana...? Evidentment, Maragall no ha respost als insults, perquè presideix un poble educat en la tolerància i que, a més a més, palesa una maduresa democràtica que mai no podran assolir els personatges que he citat. A l'empara d'aquesta maduresa, precisament, hem de confiar que més enllà de les majories absolutes que el Partit Popular s'apresta a aconseguir a les Illes Balears (i que pot aconseguir, per a escarni de tots nosaltres), els catalans acceptin que Matas no és el model de virtuts en el qual ens emmirallem, i ens continuïn considerant allò que som: germans.
Llorenç Capellà, escriptor
