A l'escalfor de la decisió del PSM d'intentar crear una aliança preelectoral d'esquerres per a l'any que ve amb EU-Verds i ERC, s'ha suscitat novament la idea de si seria possible teixir una organització, i no necessàriament només un partit, que ocupàs tota l'extensió de l'àmbit nacionalista, amb l'objectiu de rompre l'eix dreta-esquerra que la coalició dita consagraria com a ja definitiu. No és un debat nou, sinó tan antic com la democràcia a Balears, i fins i tot una mica més.
L'estiu de 1976 se va fer l'únic intent, mínimament seriós, d'unir tot l'espectre nacionalista. Anà a càrrec de Josep Melià i Pericàs. Juntament amb el seu amic Antoni Tarabini, intentà que el partit que semblava més potent de l'àmbit nacionalista, que era el Partit Socialista de les Illes (PSI, després els dos PSM), del qual Tarabini n'era cofundador, acceptàs la convergència amb tots els altres petits grups nacionalistes que existien, amb la intenció posterior que aquesta aliança nacionalista d'àmbit balear se confederàs amb formacions semblants de per tot Espanya que tendrien a Madrid un referent orgànic que sorgiria dels sectors que aleshores se'n deia reformistes: tant els que eren dins del sistema, com Melià, com d'altres de fora. Però com que Melià era procurador en Corts de la dictadura, i a pesar d'haver comptat amb el suport de molts nacionalistes i esquerrans quan se presentà al càrrec electe (maig de 1974) contra el sector més dur del franquisme, el PSI no en volgué ni sentir a parlar. Per això i segurament també perquè se sentia radicalment diferents dels altres partits. A l'hora de les urnes, de l'àmbit autoctonista i/o nacionalista hi varen concórrer la dreta nacionalista d'UA, l'esquerra nacionalista del PSI (amb coalició amb un partit d'esquerra d'àmbit nacional: el Partit Socialista Popular, PSP), la dreta autòctona regionalista de la Unió Democratacristiana de les Illes Balears (UDIB), mentre que el pancatalanisme del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) ni se presentà. Cada partit optà per fer camí pel seu costat. Potser perquè senzillament no existí la raó que se suposava que justificaria el seu agermanament: el nacionalisme per sobre de tota altra consideració.
La conseqüència de la derrota va ser que molts membres dels citats grups nacionalistes-autoctonistes se n'anaren al PSOE, d'altres a la UCD, alguns a AP, més a ca seva i un grapat reconvertí el PSI en els dos PSM, partits que representaren en exclusiva el poc espai de vot nacionalista que quedà. Fins que el 1982 aparegué UM. La qual, però, no assumí la tradició ideològica d'UA -que hauria estat el seu lògic referent-, ni tan sols la de la UDIB, sinó que va néixer de les restes del naufragi d'UCD sense cap ideologia clara -que anàs més enllà del regionalisme de centre, tal com se definia, que no vol dir res en concret- però això sí, amb un objectiu nítid: intentar assolir algun poder local, simplement per gaudir-lo, que ha estat la raó de la seva existència, fins avui mateix. El 1993, amb la refundació d'aquest partit, Melià, Miquel Duran i algun altre li donaren un certa aparença d'entitat nacionalista, ara sí a l'estil d'UA. Tot i la nova aparença, la realitat de les urnes (1995, 1999 i 2003) demostra que no ha existit mai cap mena de transvasament de vot nacionalista entre PSM i UM. Pel simple fet que, més enllà de casos individuals, són cultures ideològiques i partits polítics completament diferents, més a prop sempre del conegut enfrontament que de la hipòtesi de col·laboració (per exemple, les falses ofertes de coalició a les eleccions generals de 2000 i 2004). Per altra banda, des de 1987 existeix un altre nacionalisme, el pancatalanista d'ERC, sorgit del PSM; la relació entre ambdós contrastada a les urnes tampoc no ha demostrat cap transvasament important de vots.
Si aquests tres partits s'han relacionant sobretot a través de disputes i lluites aferrissades, més o manco sordes però és evident que així és, i durant molts anys mai no s'ha provat cap transvasament significatiu de vot entre ells, la qual cosa permet sospitar que tampoc en sumarien, per ventura és pertinent demanar-se si no serà que, com el 1976 passà entre PSI-UA-UDIB-PSAN, la raó suposada que justificaria el seu agermanament senzillament no existeix.
