Dur tants anys fent-me ideologia em provoca constants dubtes. Ja veis, em vénen tots els que no tenen aquells polls entrats en costura que abracen la política sense més ideologia que la recerca de recer a la improductiva mesquinesa. Si no fos pel mal que fan a la noble tasca de la política farien llàstima, però no és el cas. El meu cas és que a vegades dubt si en la intencionada manca de neutralitat falt a l'objectivitat desitjada. Sé del cert que hi ha més veritats que la meva, però tenc l'obligació que aquesta en sigui una, i no simple adaptació de la realitat a les conveniències. Cal cercar fórmules per analitzar sovint allò que un creu que és l'objectivitat. La millor manera que conec és posar-se a la pell dels altres, saber que hi pot haver gent que honradament pensi el contrari. Ahir mateix, mesclats entre els milers d'aprofitats que necessiten ETA per enderrocar el govern, els carrers de Madrid eren plens de ciutadans que no volen veure els assassins acompanyant els fills a la mateixa escola que els seus. Els esmussa aquest pensament i, tot i creure que no existeix altra sortida per a un conflicte que ens fa massa mal, pens que és la seva honrada veritat i és just que la posin al carrer a competir democràticament amb la meva i d'altres que n'hi pugui haver.

l l l
Així, convé imaginar si és possible que una jutge revetlera hagués declarat provat l'espionatge del correu electrònic de, per posar un exemple de persona «mesurada», la diputada Maria Salom o del seu beatífic company, el senyor Martínez Pujalte, tal com declarà provat l'espionatge del senyor Quetglas en el cas Bite i, en la mateixa sentència, exoneràs l'espia perquè els documents eren «oficials». També cal fer el mateix exercici d'imaginació i pensar en la possibilitat que eTribunal Suprem hagués prohibit la propaganda institucional del referèndum sobre la Constitució Europea, negant tota promoció del vot i estímul a l'exercici de tan democràtic dret i deure, tal com ara ha fet amb el referèndum sobre la reforma de l'Estatut de Catalunya. Posats a fer exercicis d'imaginació, intentau visualitzar la possibilitat que eTribunal Superior del País Basc hagués obert diligències en retornar a Espanya els senyors Fluxà (secretari d'Estat per a la Seguretat), Zarzalejos (secretari general de Presidència) i Arriola (assessor personal d'Aznar) després d'entrevistar-se a Zuric amb unes persones que vivien amagades de la justícia internacional, perseguides per delictes de terrorisme, tal com n'ha obertes al president Ibarretxe per asseure's, davant càmeres i micros, amb uns ciutadans que no tenen cap ordre de recerca i captura. I ja s'acaba la imaginació en intentar fer-me una idea de com un jutjat hagués condemnat per detenció il·lega uns policies per dur a declarar uns militants socialistes. Arribats a aquest, punt no crec que sigui parcial si afirm que la justícia sorgida de l'aznarisme dóna moltes mostres de parcialitat i, per tant, d'injustícia.