L'altre dia de pagès, el més relaxat del món, anava a part o banda amb el cotxe i la ràdio connectada, la SER, clar, el dubte ofèn, que donaven una tertúlia que no vaig saber de què anava fins passada una bona estona. De sobte la vaig «escoltar», la ràdio, a més de «sentir-la». La cosa anava sobre l'educació que reben els infants a les escoles, que si la cosa de la religió, que si vivíem en un estat sols teòricament laic, uns, que tanmateix a déu no s'hi pot renunciar, altres, angelets de tortada... que si trac, que si parrac. Fins que hi telefonà una senyora molt cremada i començà el relat d'una història maldeventrosa de debò. Més o menys aquesta: resulta que tenia una filleta de set anys, i clar, com que ella i el seu marit eren catòlics practicants de tota la vida perquè així els ho havien ensenyat i ben bé, quan arribaren a Madrid procedents de províncies, cercaren un col·legi religiós per a la seva fillona, i el trobaren, de pagament, clar, però el trobaren, saladet, però l'aconseguiren. Fins que feia poc temps, potser unes setmanes, l'infant els havia sorprès dient-los que una professora els havia explicat que: aferreu-vos: hi havia mares molt dolentes que prenien unes pastilletes que assassinaven els ninets que duien dins d'elles, i el Bon Jesuset plorava i plorava... Així, amb aquests termes talment. Que fort!, vaig pensar totd'una. Després continuà manifestant que havia arribat a saber que el centre «educatiu» aquell estava regentat pels anomenats «Legionarios de Cristo Rey». Sí, aquests tan directament relacionats amb la colla de l'Opus Dei, els mateixos que l'Ajuntament de Ciutat ha fet com que vendre'ls a preu de porgueres uns magnífics solars al Parc Bit, a fi i efectes que hi edifiquin els dos centres educatius. Sí, he dit dos: un per als nins i un altre per a les nines. Argumentant que es distreuen de mala manera si estudien junts, pobrissons. I callant com a putes que el seu fundador, un tal Marcial Maciel, es «distreia» ben sovint, quan encara anava mogut (que ara ja no ho crec, que n'ha complits vuitanta-sis i la llei de la gravetat no perdona), sense necessitat de nines, li bastaven i sobraven els jovenel·los seminaristes que se li posaven a tir, com quedà demostrat per testimonis contrastats, i fins i tot el Papa de Roma ha fet com que castigar-lo. No vaig saber com acabà el plet aquest de la professora legionària, perquè vaig arribar al meu destí i em fugí del cap totalment quan m'inserí dins unes altres cinc-centes.

Després, ara fa una estona, m'ha revingut la feta i la conclusió que he sabut aconseguir després de replantejar-m'ho seriosament és que aquesta santa senyora, volia pols. A Mallorca, si no volem pols, el millor que podem fer és no acostar-nos a l'era, i no és cosa d'ara, ho sabem d'antuvi. Amb segons quin tipus de personal, amples, com més enfora, millor. Embruten. Sollen.

Malgrat no acabés d'escoltar el programa radiofònic, vull suposar que la persona que dirigia la tertúlia li degué recomanar que denunciàs puntual i directament al jutjat de guàrdia la mestra aqueixa de les mamàs assassines i les pastilletes trescadores de ninets amagats. Us imaginau els somnis de la ninona, aquella nit? És possible semblant tancament de closca? Una persona amb els criteris tant presoners del fanatisme com aquesta, de cap manera no pot estar en contacte amb criatures. Ni amb persones majors tampoc, afegesc. Reclosa a una casa de salut estaria beníssim. O dins un convent de clausura, posem per cas. Mai a lloure i amb possibilitat de contaminar tendrals éssers humans, ànimes de plastilina. Així ho veig, així ho dic.