Ahir, en El Periódico, vaig sorprendre'm amb la fotografia d'uns periodistes normals (sense piscina en espai públic, vull dir) asseguts a la Moncloa en una butaca i en un sofà de la mateixa alçada que utilitza el seu entrevistat, el president Zapatero. Per tots els déus, ara entenc la debilitat del líder espanyol, d'aquest home de palla que balla al so dels enemics de la pàtria i que pretén representar els pàries indesitjables que no tenen on caure morts. Per contra, record les fotografies de les recepcions del president Matas en eConsolat de Mar i m'adon de la sort de tenir un president d'alçada. Si vos hi heu fixat, el nostre home, de profundes conviccions de classe, no s'asseu mai a la mateixa alçada dels seus interlocutors ni en el mateix tipus de seient. Qualcú que aspira a viure en «palau» no pot dipositar el cul en el mateix lloc que la resta dels mortals. Si ho fes, com es distingirien del cabrum els elegits pels déus, a simple vista i sense tenir coneixements d'haute couture? També és cert que en aquests temps de confusió, on la gent mescla ous amb caragols i democràcia amb igualtat, s'han de tenir detalls amb el populatxo. Com que càrrega ve de càrrec, ho du com a tal no poder utilitzar el tron que per noblesa mereixeria. Tot un detall de bonhomia, el de don Jaume, que deixa per a la intimitat botifarrera els signes de la seva distinció. Però no és l'únic detall ni l'única càrrega que du amb resignació. De fet, obligat pel càrrec, accepta amb normalitat asseure's sovint amb constructors nou-rics. Feixuga càrrega, inherent al càrrec, que el nostre president du sense fer-ne ostentació. La modèstia li impedeix fotografiar-se en aquestes situacions tan planeres i, fins i tot, nega haver-ho fet encara que la categoria del lloc, un luxós restaurant madrileny, disculparia la seva acció popular. No com el senyor Zapatero, que es fa fotografiar amb qualsevol i a qualsevol alçada, talment no meresqués el càrrec que ocupa. Sort, la que noltros tenim, malgrat que els envejosos de sempre malparlen i llancen infundades xerrameques sobre palaus i riqueses. Que no ho veuen, que el nostre president és honorable i el d'Espanya només es fa dir senyor, com si fos el veí del replà? Hi ha classes i cadires corresponents.
Posats a contradir maledicències, no sé per quins set sous la Càmera de Comerç s'atreveix a predir que els turistes d'enguany faran menys despesa, si tots hem sentit al senyor Flaquer (un altre honorable) afirmar que aquesta serà una temporada de rècords. Són ganes d'emprenyar. Si basta sortir al carrer i veure com és ple de gent enjoiada amb bijuteria d'avantguarda. Només els pobres d'esperit no són capaços d'entendre l'aportació a la modernitat bijutera que han fet els nostres hotelers detot inclòs. El món és ple de desagraïts i de ressentits que no saben veure l'avenç que suposa aquesta polsera de plàstic que duen els nostres hostes més distingits. De fet, aquest cant al disseny en forma de joia, és la despesa més grossa que queda a l'illa. Ja vos ho he dit: el món és ple de gent que no entén la grandesa dels nostres governants.
