Per ventura ens hauria de preocupar més la situació actual respecte de l'Iran del que ens va preocupar la que es va viure abans de la guerra contra l'Iraq. En aquells intensíssims mesos previs a la consumació del programa de la Casa Blanca, la crida a la legalitat internacional per part de països com França o Alemanya va servir almenys perquè una gran massa ciutadana d'arreu del món no se sentís absolutament desprotegida en la seva oposició a les grans matences i a la destrucció de béns, de recursos i de mitjans de vida que dugueren a cap els EUA i el Regne Unit, amb la complicitat d'altres governs, com és el cas del govern d'Aznar: el president del qual, de nom José María Aznar, encara no s'ha disculpat per haver mentit al Parlament, çò és a tots els ciutadans de l'Estat. Si no s'ha disculpat ell, que va dir les mentides, no espereu que ho facin els seus sequaços, des de Rajoy fins a l'entranyable Jaume Matas -convé que sapiguem sempre qui és qui. No se'ls veu penedits ni afectats per tanta mort i tanta destrucció. Són així, per això estan on són. En aquella ocasió, a part de França i Alemanya -i el Consell de seguretat de l'ONU-, també hi havia molts d'altres països alineats contra la guerra, i les absències en aquesta llista eren molt clarificadores: Polònia, per exemple, estava, i ara més que mai, als peus dels EUA, doblegada a la voluntat terrorífica de Bush. Ara és molt diferent. El precedent d'Iraq, malgrat la purulència i la infàmia, ha menat el gruix de la Unió Europea a actituds que siguin compatibles amb un futur suport a Washington. En lloc de fer-se més forta en la defensa de la justícia -per què han de ser els EUA els qui decideixin qui pot i qui no pot desenvolupar programes nuclears?-, la vella Europa humanista s'ha fet por de la potència nord-americana i s'ha situat de forma que no es repeteixi l'enfrontament que va generar la guerra contra l'Iraq. O sia que és molt probable que, aquesta vegada, els ciutadans per la pau ens sentiguem molt més sols que quan preteníem desautoritzar els EUA i els altres assassins. Considerat globalment, el món sap que ha de tèmer molt més dels EUA que no de l'Iran, per més que aquest país sigui governat per una banda d'integristes. Qui pot fer més mal, i, sobretot, qui n'ha fet més fins ara? Val la pena recordar, a títol d'exemple, que, en aquests moments, Washington, en la seva creuada internacional contra el terrorisme, finança i arma uns grups terroristes a Somàlia, que en la seva lluita contra altres senyors de la guerra, igualment terroristes, creen una situació que impedeix al nou govern constituir-se com a tal. A Mogadiscio, de tots els terroristes que consumen la destrucció d'un dels països més desgraciats de la Terra, els més mortífers són els que estan armats per Washington. Que la Casa Blanca parli de terrorisme és un dels contrasentits més perversos de la geopolítica actual. Res de nou, només que de vegades ho oblidam, i ja no hauríem d'oblidar més coses.