Les coses canvien, però l'essència es manté intacta. Ara estic parlant de Palmira, l'oasi de Síria que guarda la màgia perenne dels llocs tocats per una mà especial. Actualment hi ha busos que surten cada hora de Damasc per arribar-hi en poc més de tres hores. Durant quasi tot el trajecte només es veu un desert sec i polsós, tant que aquell dia l'aire estava pintat amb una arena minúscula que ho deixava tot amb uns tons grogosos, com una foto antiga. Pensava que seria mal temps per fruir del camp arqueològic, de les restes de la ciutat que eclipsà la Petra estojada dins les muntanyes i es convertí en la controladora de les caravanes que volien arribar a la Mediterrània. Palmira és un cas especial. Però no hi anava per repassar cap història antiga, perquè m'atreia molt més poder tornar a veure i viure allò que en queda, les restes del naufragi.

Hi han obert nous carrers i avingudes, a Palmira. Però la vasta extensió arqueològica està al seu lloc. Restaurada amb mesura, oberta a qui vulgui passejar-hi les vint-i-quatre hores del dia. S'ha de dir que només al teatre, al temple de Bel i, ja dins un altre temps, al castell àrab, exigeixen entrada. El demés queda lliure en totes les direccions possibles. Només apareixerà algun beduí amb un camell per provar de fer un poc de negoci, o un motorista que va i ve intentant vendre alguna cosa als visitants. Fins i tot oferiran monedes antigues, autènticament falses.

Dins la total llibertat de moviments, aquell dia amb l'arena envolada que tenyia el panorama, el visitant tenia la possibilitat de veure una altra Palmira. Era especial perquè també les palmeres i les oliveres, que sempre han verdejat més enllà del temple de Bel, havien canviat de color per formar part de la postal sèpia en què s'havia convertit qualsevol visió de l'oasi. El dia abans era diferent, i l'endemà probablement la cosa hauria canviat. Així que aquelles hores tan especials donaven a les belleses locals el valor afegit d'una llum i d'un color que de cap de les maneres es podria repetir. Hi ha coses que arriben quan arriben, i s'ha d'aprofitar el moment. Com aquell dia del passat abril, a Palmira.