Els polítics experimentats procuren tenir resposta per als grans interrogants que ells mateixos es plantegen públicament. I si no en tenen, de resposta, ja no se'ls plantegen. Vull dir que primer és la resposta que la pregunta, perquè qui respon immediatament i amb claredat reforça la seva capacitat per a liderar. Franco va ésser un dels pocs conductors de masses que no va tenir solucions per a tot, i es va permetre delegar respostes a la cosa divina. Quan certes zones d'Espanya patien la «pertinaz sequía», en lloc de respondre que s'havien fet malbé els diners que s'havien d'invertir en la millora de les infrastructures hidràuliques, encomanava als clergues de poble que negociessin amb el Cel la barata de processons per barrals d'aigua. Però Franco era un dictador i ningú no podia posar en dubte els seus coneixements. Els polítics, en democràcia, saben que no s'han de plantejar en veu alta aquelles preguntes que no tenen resposta o que, cas de tenir-la, és d'allò més inquietant. Si tant voleu, perquè situen el ciutadà en la tessitura d'haver de pensar massa, i el fet de pensar un excés, com tots els excessos, pot ésser contraproduent. Sobretot, si pensant, pensant, s'arriba a conclusions que provoquen neguit. Benedicte XVI, de visita a Auschwitz, ha comès la relliscada de pensar en públic. Després de retre visita a les dependències del camp d'extermini, no va poder reprimir un sentiment de desolació. «Per què callares, Déu meu? -diuen que va dir. Com permeteres tot aquest patiment?» Ningú no va contestar-li. Ni de bon tros ho fa fer Déu, cansat que sempre li facin el mateix retret. No oblidem que aquestes dues preguntes han estat a l'origen de totes les revoltes socials. Quan el de baix agafa les armes no és únicament perquè el de dalt va a la seva, sinó perquè quan s'ha adreçat a Déu, Déu ha mirat cap a una altra banda. A posta, els grans estadistes no han de plantejar-se preguntes que mai de mai poden tenir una resposta conciliadora. Penso, naturalment, en Ratzinger, un polític de més alçada que les Torres Bessones. Com, un intel·lectual del seu pes, pot comprometre Déu d'aquesta manera? Com pot demanar-li on era quan els jueus morien a les dutxes de gas? Ja n'hi hauria prou si es proposés saber on era Pius XII i tota la cort cardenalícia mentre Europa es dessagnava. I cap on mirava l'antecessor de Pacelli, Pius XI, quan l'Església espanyola més desvergonyida, la de la salutació feixista, passejava sota pal·li un miserable amb les mans plenes de sang. Ratzinger està resultant més innocent d'allò que seria aconsellable en un representant de la diplomàcia del Vaticà, la més prestigiosa del món. A Déu no poden fer-li segons qui mena de preguntes. Sobretot, perquè no ens pot donar cap resposta satisfactòria per a la consciència cristiana. Déu, a vegades, sembla que disposa d'una acta de diputat a Europa. Vull dir que, en segons quins paratges de la història, Déu està tan missing com aquests diputats que enviem a Europa i en quatre anys que els dura la canongia no sabem res d'ells. És cert que Auschwitz és el testimoni d'un drama tan escandalós que fa perdre els papers al diplomàtic més subtil. Tanmateix, Ratzinger, demanant explicacions a Déu pels crims nazis, obre un espai a la reivindicació dels oprimits que l'Església -si més no l'Església que coneixem per aquí, la dels Rouco i gent semblant-, no té cap interès a assumir. Amb el mateix esperit rebel que ha afrontat Auschwitz, Ratzinger pot demanar-li a Déu per què no evita que l'oceà arrossegui cadàvers de gent africana fins a les costes de Cadis o de les Illes Canàries. O per què permet que la pobra gent de l'Iraq mori a mans dels marines. O per què no entra a Guantànamo, com va entrar en el temple, amb unes corretjades ben llargues, i fa net d'hipòcrites, de botxins i d'agents de la CIA. Ja ho he dit: Benedicte XVI ha fet, a Auschwitz, allò que un diplomàtic mai no pot fer, com és ara deixar que parlin els seus sentiments. Ha establert un precedent. A partir d'ara, tots els que han estat deixats de la mà de Déu, li demanaran que assumeixi el seu problema. Que ell hi està disposat? Beníssim! Aleshores, hem de suposar que el mes de juliol, a València, continuarà en la mateixa línia honesta i reivindicativa que acaba d'emprendre, i reivindicarà la dignitat dels vençuts. Davant un dels fòrums més multitudinaris del conservadorisme espanyol, d'ençà que Gil Robles omplia places de toros, tindrà l'oportunitat de denunciar Rita Barberà pel fet de construir un edifici damunt la fossa on foren enterrades les víctimes valencianes del franquisme. No és, aquest, un cas de tant d'impacte com el d'Auschwitz, però Déu n'hi do. La batllessa Barberà pretén enterrar la memòria de tot un poble. I qui enterra la memòria, enterra la consciència.