La decisió presa pel PSM el passat cap de setmana obre la porta a una coalició amb EU-Verds -i per ventura amb ERC- per a les eleccions de l'any que ve. De moment, només és una possibilitat. Molt de camí hi ha per endavant, encara, per concretar-la. I no pocs entrebancs. Però suposem que en efecte se fa. Què significaria?
Jaume Sansó, un dels líders dels renovadors, deia dilluns que l'aliança «acaba amb trenta anys d'història del PSM». També ho pensa algun fundador del partit que defensà el no al Bloc en el congrés. És una avaluació complexa, aquesta de si el PSM segueix existint o no. No hi ha dubte que el partit que surt del congrés passat vol ser diferent al PSM que ha existit entre 1980 i 2003. Per argumentar-ho correctament cal anar a la història. El 1980 un grup volgué que el partit fos només d'esquerres, tot i que encabís nacionalistes. Perderen el congrés i se n'anaren. El líder d'aquella facció era Eberhard Grosske, el qual, si tot va com és previst, serà el cap de la llista de la coalició i per tant també del PSM l'any que ve a l'Ajuntament de Palma. Grosske mai no hagués representat el PSM entre 1980 i 2003, i ara és probable que ho faci. Prova del canvi substancial que ha fet el PSM. Vist així el discurs renovador podria tenir molt de sentit. Tanmateix, res no és tan senzill.
El PSM va rebre la llosca electoral de 2003 fruit de moltes errades. La principal de la qual va ser moderar tant i tant la seva imatge i missatge que al final va deixar de tenir el nítid perfil que sempre havia tengut per a molts dels seus electors, que li donaren l'esquena. La guerra interna que se desfermà després dividí el partit entre renovadors i oficicialistes, progressivament acarnissada per històries personals, gelosies, lluita pel poder intern i un seguit de qüestions que no tenen res a veure amb ideologia ni estratègia. De res no serví el congrés de 2004, on s'hauria d'haver posat a debat el que tots sabien que tard o d'hora s'havia d'afrontar. Però s'intentà un impossible: mantenir l'estil de Mateu Morro impedint la discussió de fons per evitar sotmetre el partit a una tensió massa alta. Inútil. La guerra es repetí, amplificada. Al final -a banda de les referides qüestions extra- s'hagué d'assumir, a deshora, el que el sentit comú indicava feia molt de temps. Que calia prendre la decisió de com anar a les eleccions: en coalició o tot sol. Els oficialistes defensaven que en coalició, la qual cosa suposava rectificar el que va ser l'essència del PSM dels darrers anys. Els renovadors, volien anar-hi tots sols i amb una marca sobretot nacionalista. Guanyà la coalició. Ja no existeix el PSM? Deixa de ser, això és ver, el partit que aspirava a ser i representar en exclusiva el nacionalisme com a àmbit ideològic trencador de l'eix esquerra-dreta. Ara bé, aquest PSM no fou el de sempre. La primera aparició a les urnes del PSM (com a PSI) va ser el 1977 en coalició (Unitat Socialista) amb un partit nacional, el Partit Socialista Popular (PSP), amb un missatge sobretot d'esquerres, deixant el segell estrictament nacionalista tant a la radicalitat pancatalanista (PSAN), que acusava el PSM de ser «regionalista», com al centre-dreta nacionalista local que fou Unió Autonomista (UA), que l'acusava de ser un partit «radical d'esquerra». És curiós veure com els dos contexts se semblen tant, i també les reaccions crítiques a la decisió presa. És ver que l'aliança implica un canvi radical en relació al que ha estat el PSM entre 1980 i 2003, i és l'antítesi del PSM de 1999-2003. Però no és tan diferent al que fou en el seu inici, com a PSI. Perquè si bé és cert que canvia la parella de ball, aquella decisió se va prendre per mor d'un context que era molt dolent per al PSI. Com ara ho és l'actual per al PSM en solitari, i encara més si volgués ser gairebé en exclusiva nacionalista quan això justament va ser el segell cada cop més evident durant 1999-2003 i que fou molt castigat a les urnes.
La decisió és estratègica i alhora ideològica. I no té retorn endarrera. Però com el 1977 i com sempre en política, la realitat mana. I a Mallorca, la realitat és que anant a les urnes per separat, PSM i EU-Verds corrien seriós risc de desaparèixer. A més, indirectament era la millor carta que tenia el PP per revalidar la majoria absoluta. Per contra, junts tendran almanco 3 diputats que els permetran -molt canviats, això sí- sobreviure, i, sobretot, són escons que faran molt més difícil el triomf conservador.
