L'esquerra creu que l'economia decidirà les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Per això el PSOE especialment però també el PSM i EU-Verds intenten, cada un a la seva manera, fixar l'atenció pública en un fet, que els índexs econòmics de la regió són dolents, i en un responsable, el Govern del PP. Amb l'esperança que així ho entengui el ciutadà i castigui els conservadors. Què hi ha, en aquesta estratègia, de ràbia i què d'anàlisi política racional? Vull dir: no estaran intentant tornar la pilota als conservadors pretenent copiar l'estratègia que creuen que aquests dugueren a terme contra el Pacte? Primer de tot, demanem-nos cada un de nosaltres quants de ciutadans coneixem que puguin separar la responsabilitat de política econòmica segons sigui cada institució: nacional o regional. Me fa l'efecte que a Balears no hi ha ningú normal que no atribueixi al govern central la responsabilitat econòmica. Aleshores la pregunta és: com el PP va assolir l'èxit contra el Pacte si fixà la seva estratègia en quelcom aparentment econòmic i regional com era l'ecotaxa? Senzill: perquè mai no va ser tant una estratègia d'oposició política basada en l'economia com un instrument d'aparença econòmica per fer quallar -aquesta era l'estratègia- la percepció social -si més no parcial- que el Pacte era una olla de caragols i que això era negatiu per als ciutadans. Aquest fou el bessó. No l'economia.
Com bé deia l'altre dia Josep Melià, la percepció social sobre un fet, en política compta més que no el fet en si mateix. En el temps del Pacte, el Govern establí la seva estratègia general basada que se percebés l'ecotaxa com un símbol. Símbol ideològic de la defensa de l'interès social en contra dels poderosos. La vessant econòmica de la qual (recaptació en hotels per a un fons mediambiental com a primera passa del suposat nou model de desenvolupament) era simple instrument si bé en teoria era la raó de ser. Naturalment l'objectiu de fons era l'interès polític i electoral del PSOE. El problema fou que quan el context econòmic se va tòrcer (a partir de la tardor de 2001), per factors tots ells aliens a Balears, el PP se trobà amb el cel obert. I el PSOE engrunat perquè havia creat el símbol amb el que havia de ser suposadament només una eina econòmica. El PP ho aprofità, enmig del context econòmicament negatiu, responsabilitzant de forma fantasiosa l'ecotaxa d'allò que no en tenia cap culpa. Però així i tot, la fixació social de l'ecotaxa com un problema econòmic no va ser definitiu per la victòria del PP. L'èxit estratègic consistí a posar el Pacte contra les cordes perquè, primer, el suposat efecte econòmic no existia i no se pot lluitar contra el que no existeix, i, segon i sobretot, perquè en creure's el Govern el discurs catastrofista del PP, dubtà de si implantar l'ecotaxa o no, el Pacte se dividí, la imposà a contracor i deixà en evidència que fins i tot en allò més important de tota la legislatura no se posaven d'acord els diferents partits. Encara que fos vera -que estic segur que no en grans quantitats perquè la gent no és tan imbècil com se creuen alguns polítics- que molts treballadors d'hotels canviaren el seu vot per la por instigada pels patrons, el Pacte no va caure per això ni per l'ecotaxa sinó perquè el PP va aconseguir fixar la percepció social que el Govern no funcionava, una estratègia en la qual, això sí, l'ecotaxa li va anar de perles com a símbol del desgavell governamental. I perquè li donà servida el mateix Govern en forma de demostració de bregues i falta de liderat i de decisió. Pretendre ara crear des de l'oposició una sensació de crisi en contra del PP, copiant el que se pensa l'esquerra que feren els conservadors i que no feren, no té sentit. Perquè la percepció social és que la situació és bona, perquè els que pitjor estan no voten, perquè la crisi -real- afectarà la classe mitjana no abans d'un parell anys i quan s'instal·li la sensació de crisi, els qui votin a qui percebran com a responsable serà a Zapatero. El PP tendrà majoria absoluta o no, l'any que ve, però segur que no serà pels índexs econòmics, que si bé demostren que les coses no van bé, ningú normal no ho percep, ni els diaris en van plens, de crisi, ni existeix una ecotaxa que cristal·litzi com a símbol que permeti la falsa percepció social existent la qual, en el fons, és el que en política importa de veres.
