El Codi Da Vinci, llibre i pel·lícula, enganya sobretot a aquells catòlics que pensant que és inofensiu acaben creient que han llegit i vist la veritat quan en realitat només és una obra de ficció. El seu autor, Dan Brown, ens ho ven com si fossin una novel·la i una pel·lícula més, però basada en fets reals. Creure's això és el major engany. Com a qualsevol catòlic, em preocupa aquest frau, la confusió cercada, entre ficció i realitat, i em disgusta que jugui amb la vida de Jesucrist o que presenti l'Església com una banda de delinqüents que durant dos mil anys ha comès tot tipus de barbaritats per mantenir amagada una gran mentida.
Per Brown tot val. Calumnia, que alguna cosa queda, i si ho fas amb mentides mesclades amb veritats, ja se sap que queda més i millor. I això fa. La conseqüència és que persones que mai han dedicat uns minuts a llegir unes línies de la Bíblia o dels Evangelis, s'enlluernen davant la versió impossible que Jesucrist i Maria Magdalena es van casar i van tenir una filla, i que en aquests moments l'Opus Dei és l'encarregat d'assassinar els seus descendents perquè no quedi rastre d'aquest amor.
Per fer front a aquest frau, ara podem entendre millor allò que ja sabíem: que som tan ignorants de la nostra religió que no la sabem defensar, sobretot perquè no la coneixem suficientment. Afirmar que El Codi Da Vinci desmunta una conspiració que ha durat dos mil anys és suposar poc seny als seus lectors i espectadors, malgrat que és encertar en un percentatge que ens hauria de fer avergonyir.
Brown no és catòlic: però ens pretén dir als catòlics allò que hem de creure. Ens diu que tot el que ens han contat durant dos mil anys és una mentida mentre que el que ell ens conta és la veritat. Però la realitat és una altra. Barreja fets reals amb ficció i especulació perquè el resultat final tingui certa credibilitat per a poder posar en dubte la base de la fe cristiana. Ocultar-nos durant segles la gran veritat diu que ho van fer possible des de reis fins a monjos o frares inquisidors, després els jesuïtes i ara ho fa l'Opus Dei. Sort que no va sobrat de cultura i no sap que el nostre país existeix, perquè en el mateix sac hauria pogut ficar des del nostre Rei Jaume i altres reis privatius de Mallorca fins a personatges tan perillosos com Ramon Llull i Juníper Serra.
Estar a favor de la llibertat d'expressió també permet criticar El Codi Da Vinci sense estar en contra ni de la seva publicació ni de la seva exhibició en cinemes, però sense deixar d'estar tampoc, i completament, en contra dels seus arguments i objectius. Allò que es pot fer va en una doble via. La feta per l'Església és desaconsellar llegir la novel·la o veure la pel·lícula. Ara bé, pels que ja ho han fet és animar-los que reflexionin amb cura allò que Brown els ha contat i per què creuen que ho ha fet. El Codi da Vinci és un problema seriós al qual l'Església mira de reüll sense anar a per totes. A Mallorca també està «missing», i no per això cal creure que tots els catòlics recolzem allò tan nostre, que el temps ho curarà tot, es deixarà de xerrar d'això, i fins i tot s'arribarà a oblidar que en Brown i el seu Codi existiren.
