A la premsa escrita del passat desset de maig, hi comparegué una notícia que em va semblar molt greu, o molt pardala, ara no n'estic segur, i a la vegada semàfor avisador del deteriorament de la conducta d'una part de la societat, tot el marginal que vostès vulguin, però que com més va, més veta, que diem. Encoratjats, crescuts, no són exactament els adjectius qualificatius més adequats. Malgrat que un sector estigui d'acord que això passa perquè entren per un portal de la comissaria de policia i surten per un altre. Abans que el denunciant, qualque pic, diuen. Greument necessitats? No ho crec. O, millor dit, no crec que hi estiguin fins al punt de veure's abocats irremissiblement a la delinqüència, al robatori com a únic camí per solucionar llurs problemes.
Tractant-se de gent jove i sana, vull dir. Són conscients del que fan? Inconsciències o m'enfotismes diversos, pèrdua absoluta de la més elemental dignitat i respecte per si mateixos, potser s'hi acosta més. Pobra família. Desgràcia de personetes mal pasturades.
Diari U.H., 17 de maig 06, «Sucesos»: «Detenida una familia tras robar en dos supermercados y huir en un coche robado». I continua: «La Policía Local de Sant Llorenç y la de Son Servera colaboraron para atrapar a los ladrones./ La estrecha colaboración entre las policías locales de Sant Llorenç, Son Servera y la Guardia Civil de Artà fueron claves para detener a una familia de etnia gitana que cometió dos robos en supermercados de la zona y se dió a la fuga en un coche robado...».
Resultà que devers les cinc de l'horabaixa es detectà un robatori de peces de vestir i botelles de licor a Cala Bona, després del forçament i també «alleugeriment» d'un cotxe Seat Ibiza. Es mobilitzaren les forces de seguretat, feren una batuda a fons sense cap resultat momentani. Però més tard hi hagué més sort ja que, devers les nou del vespre el guarda jurat d'un establiment de Sant Llorenç, avisa la policia que havia glapit un individu que amagava botelles de licor dins un cotxet de criatura, i a més les duia directament a amagar dins un Seat Ibiza sospitós, que resultà ser precisament el robat a Cala Bona, mirin quines coses, tuadell. Quan demanaren la documentació a l'interfecte, tampoc la duia, però al punt comparegueren apressades dues al·lotes amb un nin petit en braços, que pogueren aportar la documentació de tots. De tots els que tenien edat de tenir-la, vull dir. Res, la cosa acabà amb la recuperació del gènere robat, per alegria de la companyia d'assegurances, i els quatre, nadó inclòs, la Guàrdia Civil els posà a disposició del jutge de servei.
Immediatament després de llegir-ho, m'ha vengut al record aquell clergue irlandès tant actiu en el proselitisme del culte a la Verge Maria i al sant rosari, anomenat Patrick Peyton, que el segle passat digué una frase que resultà cèlebre: «The family that prays together, stays together»; que traduïda al català seria: «La família que resa unida, roman unida». Jo sempre ho vaig interpretar en el sentit que, les escarades comunals, les responsabilitats compartides, les comeses duites a termini de la mà per tots els membres d'una família, tendeixen a crear llaços d'unió, d'esperança en el futur. Com si ballassin una sardana, saben el que els vull dir?
Ben segur que l'assimilació mental sobrevinguda és desencertada, errònia, «torticera», que dirien Zaplana i Acebes, però és el que m'ha comparegut al boll, què voleu que hi faci? Perdonin les molèsties i fins a una altra ocasió. Dimecres que ve, per esser exactes.
