Si no parléssim dels llibres de la parenta pobra/rica fins a haver-hi entrat suficientment -en un entrar que a la vegada és un rebre, que és una recepció-, certament, faríem un flac servei a l'autor, que necessita saber que ha arribat a qualcú, i també al possible lector, que no té en absolut per què seguir-te exactament en la teva lectura, que no té per què llegir-lo seguint exactament els teus passos. Així, el crític -o almanco el crític suplent- no hauria de pontificar mai. Sols assenyalar amb la seva sobtada immobilitat -com el gos de caça- cap a on ha detectat la presa. La presa que, al seu torn, de qualque manera s'ha d'engolir l'arriscat o desprevingut lector.

Per descomptat, la poesia vertadera ha de sorgir del silenci; del silenci degudament aprofitat, degudament viscut. Això és el primer que he constatat -gosaré dir que és el primer que un pot aprendre- de la lectura (fins i tot d'una primera lectura) d'El cel de les oques, de Rosa Vilanova, que acaba de publicar Cossetània Edicions. Es tracta d'un senyor primer llibre que, per altra banda, ens confirma que la nostra parenta rica/pobra està vivint un moment realment molt dolç, per la qualitat excepcional dels llibres que van apareixent. Com, per exemple, tot recentment, La corda del gronxador, de Jordi Llavina, o Compàs d'espera, d'Eduard Sanahuja.

Per provar de donar al lector alguna idea de la força amb la qual ens arriba el discurs gens retòric -vull dir gens noucentista- de Rosa Vilanova, transcriuré el primer poema de la primera part (Dramatis personae) d'El cel de les oques, «A la vora d'un riu vaig dir»: «Ofèlia, bonica, Hamlet t'estimava. / Fins i tot el millor que tenim per oferir / s'ho enduu el corrent tempestuós de la follia». Poemes com «L'aprenent» o «Hefest», d'aquesta primera part, són també una bona mostra del repte que planteja l'autora a la comprensió del lector, que d'entrada ignora massa coses, que no «està al dia» -ni té per què estar-hi- de les seves lectures, dels seus coneixements, de l'autora. Però per a la recepció inicial de «L'aprenent», per exemple, no és necessari conèixer els fets dels personatges medievals que s'hi esmenten.

Davant aquest inusitat -per ben madur- primer llibre, cal reconèixer tant el seu poder d'evocació de la realitat (com en el cas de «Fotografia de 1961»: «D'aquest paisatge en blanc i negre / només perdura / el moviment constant del riu. / La resta s'ha dissolt / en el rostre del progrés»; un rostre que és un rastre i un rastre que és un rostre, goso afegir) com l'eficàcia de la seva manera d'expressar-se («La ciutat»: «L'autovia que m'hi porta / penetra violentament la muntanya / i es rebolca, impúdica, per damunt / els antics camps de conreu»).

Hi ha, a més, en El cel de les oques, subtil i punyent, una pugna constant per agafar, aferrar o aglapir i donar testimoni d'estranys moments que l'autora denomina «instants de llum». I és que és gran, molt gran, la dificultat de fixar o immobilitzar aquests instants, enrampant-nos encara que sols sigui un breu moment. Però Rosa Vilanova sap que es tracta d'una tasca fonamental: La germanor entre autor i lector i la mateixa comunió dels sants depenen en gran mesura dels resultats, encara que aquests necessàriament siguin sols parcials.

Un poema de la tercera part que em sembla particularment aconseguit és «Boia», que acaba amb aquests quatre versos memorables: «Aviat guanyaré la boia / i m'hi arraparé amb neguit / perquè sé que he de nedar molt / per refer el camí de tornada. Nedo». Un gran poema, un petit gran poema, és també «Morfologia del temps». ¿I què he de dir dels dos versos que clouen el poemet dedicat a Djuna Barnes: «Detestar el que no es pot retenir / és no poder estimar res?». Sens dubte, que la lucidesa és una altra de les grans virtuts d'aquesta escriptora, d'aquesta escriptura i d'aquesta escriptora.

Caldrà rellegir-lo, El cel de les oques. Perquè aquest crític suplent és prou limitat. I perquè, de més a més -això ja ho sabem des de fa temps- la parenta pobra/rica sempre necessita de més temps per a acabar(?) d'arribar. Mentrestant, tothom pot estar ben segur que la poesia catalana -que la poesia tout court- compta amb una nova poderosa veu. Convid tothom a comprovar-ho.