A pocs dies d'un congrés decisiu m'agradaria poder afirmar que
només som un simple espectador dels complicats temps que travessa
el PSM. Però em sent incapaç de badocar com si fos un testimoni
indiferent del que succeeix al partit pel qual he votat regularment
en els darrers vint-i-cinc anys, del que vaig ser militant, càrrec
electe i membre del Consell Nacional en representació de
l'agrupació de Sóller. En la memòria guard bons records i moments
d'intensa amargura. Perquè el PSM és així: capaç de donar-te les
millors alegries i d'abocar-te a la pitjor de les tristeses; un
partit que de tant en tant s'alimenta de sacrificis humans per
subsistir. Així, gràcies a la seva particular aritmètica amb les
persones, de sumes, restes, multiplicacions i divisions, ha anat
tirant endavant sense assolir el que anhelàvem, però evitant caure
en la marginalitat d'altres.
Aquesta seria la primera lliçó que haurien de tenir en compte
els congressistes del proper cap de setmana. Que un partit de les
dimensions del PSM no es pot permetre el luxe de prescindir de
ningú. Tothom és necessari en la tasca de defensar el país. Sí,
encara que soni a utopia, aquesta continua essent la principal
feina de la seva gent: la societat, la llengua, la cultura, el
territori... Treball no en manca i el caramull no fa més que
créixer. Sobren les disputes, la brega contínua, l'enfrontament, la
mala maror i les escletxes que acaben convertint-se en abismes
entre uns i altres. Així no anam enlloc i l'únic que s'aconsegueix
és engreixar un adversari que anihila la nostra identitat i campa a
lloure per Mallorca cobrint-la de ciment i asfalt. Aquesta lluita
fratricida per manar, per dur les regnes del partit al preu que
sia, no tan sols és absurda, sinó la major estupidesa que pugui
fer-se en l'hora present. I tot per no res. Perquè vist des de fora
no hi ha cap guany en la baralla; tot al contrari: es pot perdre la
immensa feina realitzada per molts al llarg dels anys.
Tanmateix la realitat és com és i per força el PSM haurà de
decidir el futur (si és que vol tenir-ne) en funció del pragmatisme
i del que li demanden els seus electors, no dels capricis dels seus
dirigents. I el que volen els votants és que obrin el miracle de
treure'ns la llosa del PP de sobre; que fotin fora de les
institucions (democràticament, s'entén) els Matas, Cirer, Delgado i
companyia. Ni més, ni pus. De la manera més directa i urgent que
s'enginyin. Tant hi fa si desitgen cavalcar sols o en colla, amb
bloc o amb carpeta. Però m'agradaria fer la reflexió que sol
aparèixer, sobretot als pobles, la nit després d'unes eleccions en
treure busques. És llavors, quan sumant els vots obtinguts per les
llistes d'esquerra que no han assolit representació (sovint EU, Els
Verds, ara potser ERC), t'adones que ajuntant-ho tot s'haurien
arrabassat un o dos regidors a la dreta, tal vegada fins i tot la
batlia. No pretenc defensar la necessitat d'un bloc, únicament ser
pràctic i apuntar que tot s'hi val si serveix, si és útil per
tombar el PP d'ajuntaments, consells i Consolat de la Mar. Perquè
aquesta voluntat comuna ens uneix per sobre de qualsevol
diferència. Admetem-ho i siguem realistes d'una punyetera
vegada.
Vos demanaria que del congrés en sortís el millor per al PSM i
per al país. Per damunt de qualsevol cosa m'estim aquestes sigles i
el que signifiquen. I la Pàtria (així dit, sense complexos). Per
res consentiria que les sacrificàssiu per sectarismes sense sentit.
Teniu seny i feis possible que a partir d'aquest cap de setmana
tenguem un PSM més fort i amb més ganes de continuar avançant.
Sumem. Sumem. D'ara en endavant, només sumem.
Joan Castanyer Sastre Rodheim. Alemanya.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.