A pocs dies d'un congrés decisiu m'agradaria poder afirmar que només som un simple espectador dels complicats temps que travessa el PSM. Però em sent incapaç de badocar com si fos un testimoni indiferent del que succeeix al partit pel qual he votat regularment en els darrers vint-i-cinc anys, del que vaig ser militant, càrrec electe i membre del Consell Nacional en representació de l'agrupació de Sóller. En la memòria guard bons records i moments d'intensa amargura. Perquè el PSM és així: capaç de donar-te les millors alegries i d'abocar-te a la pitjor de les tristeses; un partit que de tant en tant s'alimenta de sacrificis humans per subsistir. Així, gràcies a la seva particular aritmètica amb les persones, de sumes, restes, multiplicacions i divisions, ha anat tirant endavant sense assolir el que anhelàvem, però evitant caure en la marginalitat d'altres.

Aquesta seria la primera lliçó que haurien de tenir en compte els congressistes del proper cap de setmana. Que un partit de les dimensions del PSM no es pot permetre el luxe de prescindir de ningú. Tothom és necessari en la tasca de defensar el país. Sí, encara que soni a utopia, aquesta continua essent la principal feina de la seva gent: la societat, la llengua, la cultura, el territori... Treball no en manca i el caramull no fa més que créixer. Sobren les disputes, la brega contínua, l'enfrontament, la mala maror i les escletxes que acaben convertint-se en abismes entre uns i altres. Així no anam enlloc i l'únic que s'aconsegueix és engreixar un adversari que anihila la nostra identitat i campa a lloure per Mallorca cobrint-la de ciment i asfalt. Aquesta lluita fratricida per manar, per dur les regnes del partit al preu que sia, no tan sols és absurda, sinó la major estupidesa que pugui fer-se en l'hora present. I tot per no res. Perquè vist des de fora no hi ha cap guany en la baralla; tot al contrari: es pot perdre la immensa feina realitzada per molts al llarg dels anys.

Tanmateix la realitat és com és i per força el PSM haurà de decidir el futur (si és que vol tenir-ne) en funció del pragmatisme i del que li demanden els seus electors, no dels capricis dels seus dirigents. I el que volen els votants és que obrin el miracle de treure'ns la llosa del PP de sobre; que fotin fora de les institucions (democràticament, s'entén) els Matas, Cirer, Delgado i companyia. Ni més, ni pus. De la manera més directa i urgent que s'enginyin. Tant hi fa si desitgen cavalcar sols o en colla, amb bloc o amb carpeta. Però m'agradaria fer la reflexió que sol aparèixer, sobretot als pobles, la nit després d'unes eleccions en treure busques. És llavors, quan sumant els vots obtinguts per les llistes d'esquerra que no han assolit representació (sovint EU, Els Verds, ara potser ERC), t'adones que ajuntant-ho tot s'haurien arrabassat un o dos regidors a la dreta, tal vegada fins i tot la batlia. No pretenc defensar la necessitat d'un bloc, únicament ser pràctic i apuntar que tot s'hi val si serveix, si és útil per tombar el PP d'ajuntaments, consells i Consolat de la Mar. Perquè aquesta voluntat comuna ens uneix per sobre de qualsevol diferència. Admetem-ho i siguem realistes d'una punyetera vegada.

Vos demanaria que del congrés en sortís el millor per al PSM i per al país. Per damunt de qualsevol cosa m'estim aquestes sigles i el que signifiquen. I la Pàtria (així dit, sense complexos). Per res consentiria que les sacrificàssiu per sectarismes sense sentit. Teniu seny i feis possible que a partir d'aquest cap de setmana tenguem un PSM més fort i amb més ganes de continuar avançant. Sumem. Sumem. D'ara en endavant, només sumem.

Joan Castanyer Sastre Rodheim. Alemanya.