Dos anys després d'haver estat nomenat president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero se'ns apareix com un polític més hàbil i més llest del que molts es pensaven. Sap perfectament que traurà molt més profit polític amb una predisposició al diàleg i amb declaracions de bones intencions que amb l'estratègia de confrontació contínua -i de provocació- que caracteritza el Partit Popular. Fa veure que està disposat a fer concessions a tort i a dret, fins i tot a satisfer plenament les aspiracions dels independentistes, intentant fer-les compatibles amb la que ell considera indissoluble unitat de l'Estat. A títol d'exemple, és capaç d'inventar-se fins a vuit (!) fórmules distintes per definir Catalunya, sempre de manera perifràstica i sense sortir del marc constitucional establert. Es deixa assessorar per personatges esperpèntics de l'estil dels Rodríguez Ibarra, Guerra o Bono, els quals tenen la missió de restablir les coses al seu lloc cas que aquestes li comencin a fugir de les mans. És un expert en les bones paraules i, a més, utilitza una tècnica dilatòria que ha fet que alguns ja se sentin enganyats. Amb la reforma de l'estatut català acaba d'assegurar-se una gran victòria política: en efecte, ha provocat la divisió en el bloc de partits signants de la primera proposta de reforma de l'estatut; a més, ha fet que els mateixos polítics catalans s'enxarxin en discussions i acusacions acalorades entre ells. El seu «talante» és, així mateix, el responsable directe de la treva decretada per ETA, a l'espera que es resolgui el conflicte basc per la via pacífica. Resta veure, ara, quant de temps de paciència tendran aquells que reclamen per a Euskadi una sèrie de reivindicacions del tot inassumibles per part de l'Estat Espanyol.
Joan Llull Vives. Sant Llorenç des Cardassar.
