Hi ha nervis. Manifestar en públic que s'és partidari del NO al nou estatut per Catalunya 'made in la Moncloa' fa grinyolar molts cervells servils fins al rovell. I la desinhibició en l'argumentació de la negació provoca la ruptura d'algunes fibres molt íntimes i deixa al descobert que sota suposades modernitats hi ha poca cosa més que intel·ligències que no superen la gruixor epidèrmica d'un pamflet. Pas pena aquests dies perquè es van aigualint els motius -que n'hi ha, sens dubte- per inocular l'antídot contra el NO des de posicions partidistes. Fins i tot els pretesos cosmopolites s'han alçat amnèsics de disseny i no saben parir cap eslògan que escapi a la demagògia. Hi ha un No del PP, un No d'Esquerra i un NO que no monopolitza el partit independentista. I aquest és l'argument que provoca el pànic. Ni la marmola que el NO fa pudor de PP, ni la resa que la direcció d'Esquerra s'hi ha apuntat a darrera hora a contracor poden aguantar aquest NO que precedeix molts metres qualsevol partit polític perquè si pertany a algú és a la societat civil catalana. I això és així des de la manifestació del 18-F, quan la paternitat del NO va quedar molt clara i Esquerra, en comptes de compartir-la, va deixar aquell NO orfe. Aquesta és al fortalesa del NO civil i la seva transversalitat el fa irrebatible: ho palesen els insults a la intel·ligència del PSOE, el millor de la classe com no podria ser d'altra manera en la millor escola de sectarisme polític. És difícil activar el SÍ i tot i que guanyarà, la victòria serà tan tísica que no tindrà prou ombra per tapar les victòries morals del NO i de l'abstenció. Com a partidari i militant i propagador actiu del NO civil, la democràcia no és que no em faci por, és que en faig radical ostentació: i ho faig amb el cap més alt que el conde Lequio quan exhibeix els seus arguments a lloms d'una llanxa immaculada.