He tingut l'exultació personal de pronunciar la laudatio del professor Gabriel Julià i Seguí (1933), que aquests dies ha rebut, de mans de la presidenta del Consell Insular de Menorca, el premi Maria Lluïsa Serra 2006. És un guardó que arriba a la sisena edició i que distingeix aquelles persones -o corporacions- amb major civisme i bons resultats científics en la dura, a vegades solitària, defensa del patrimoni històric i artístic.

No cal dir que el reconeixement, també en aquesta edició, és positivament merescut. Ho argumentaria, com vaig fer davant l'audiència que omplia el magne saló del Consell, en un gavadal de raons concretes i de proves tangibles. En el camp de la recuperació del patrimoni menorquí, però també en el de la recerca científica, l'obra de Julià és molt plausible, d'una importància assenyaladíssima. Durant vint-i-cinc anys, ha conreat -ell sempre subratlla que amb gran delit i gran fruïció personals- un frondós arbre cultural que ha pres volada en tres direccions. La primera, com a individu actiu de les corporacions i organismes -públics i privats-, relacionats amb la cultura insular: és el Julià corporatiu. La segona, és l'home dels arxius i l'estudi que, en el camp de les arts -de totes les belles arts-, ha produït una densa, una prolífera bibliografia, avui per avui cabdal en relació a l'estat de coneixements en aquestes matèries. Es tracta, és clar, del Julià investigador. I, en fi, la tercera vessant, ens presenta l'home que ha protagonitzat arduosos moviments de defensa i recuperació del patrimoni que, ara i adés, romania o mig oblidat o en estat d'abandonament, sovint per causa d'unes disponibilitats econòmiques més bé paupèrrimes quan es tracta de gestionar el patrimoni. Aquesta tercera funció -que ens presenta el Julià patrimonialista- l'ha bolcada de manera intensíssima damunt el béns artístics mobles i immobles de l'Església Catòlica de l'illa, però no només en aquest àmbit diocesà, quedi dit en mèrit del compàs d'ample radi que ell ha sabut traçar.

El Julià corporatiu és el Julià que ha treballat -i com pertoca en aquests casos, gratis et amore Dei- en una munió de directives i d'organismes de gestió de patrimoni, o d'entitats culturals de conspicu relleu insular. Així, la seva col·laboració s'ha prodigat en el Cercle Artístic, l'Ateneu, JJ.MM. (de les quals en fou fundador a l'illa), les comissió de patrimoni del Govern autonòmic, el Consell, el bisbat i l'Ajuntament de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis o la Capella Davídica.

El segon Julià -l'investigador- presenta un currículum que admira. Es compon, pel cap prim, de 75 publicacions, incloent-hi llibres llargs, assaigs, monografies i articles científics; una llista prolixa d'articles de premsa periodística; i 88 conferències, discursos, parlaments, dissertacions, etcètera. Aquesta producció abraça molts de camps, però, és clar, hi excel·leixen els estudis sobre història de l'art menorquí. Probablement, per tot el que ha recercat i publicat, haurà de ser tingut per un dels nostres primers investigadors contemporanis que afronten l'estudi de la història de l'art amb metodologia i acurada formació personal. Vull dir que haurà estat un dels primers a afrontar-lo, no amb mentalitat historiogràfica decimonònica, sinó com a especialitat moderna.

Finalment, el Julià patrimonialista ens descobreix el Julià de l'activisme de la gestió concreta i material, d'anar a tocar portes, de fer espera en despatxos, d'emplenar memòries administratives i de guanyar la complicitat d'una o altra autoritat política. És el Julià que es fa a si mateix propòsits de recuperar les pedres enrunades i mortes, o semimortes, en què han jagut determinats béns. És, en definitiva, el Julià que ha impulsat la creació del Museu Diocesà, avui Col·lecció Museogràfica; que ha format la pinacoteca Daura; que ha curat el seguiment de les complexes restauracions de la catedral, l'ermita de Sant Joan de Missa o la parròquia d'Alaior; i el mateix qui ha promogut la recuperació artística de l'església del Socors i, molt especialment, la reconstrucció sensacional del seu orgue barroc que avui sona com els àngels.

Posats, idò, damunt d'aquesta pila de bons mèrits, vaig haver de concloure, al final del meu parlament, amb aquestes commogudes paraules: «Senyor Julià, gràcies per estimar les pedres».