Un te amb menta ho compon tot

Les coses anaren així fins que X firmà la pau amb la casa. Fou el moment en què ja no li calgué companyia nocturna d'una forma estable. S'hi trobava bé, allà. Les postes de sol enterbolien els sentiments, la claror era intensa i els cossos, com les oliveres i les palmeres, florien tant de dia com de nit. Amb tot, ella encara havia de descobrir moltes coses. Em va dir: «No he après quasi gens d'àrab, però he destrossat el meu castellà». Era veritat, però se'n sortia. La vaig dur a conèixer un mestre d'escola que cada tarda s'afanyava fent mobles amb els troncs encara mig verds de les palmes. Tant si era un llit com una taula, el que fos, per això hi tenia la mà trencada. I a uns preus insignificants. També sopàrem al restaurant Tekia, que ella no coneixia. Una botella de vi blanc Obelisk que jo duia ens va alegrar la vetllada.

El paradís estaria sempre al seu lloc, però jo tancava la porta. A l'amiga X li vaig deixar la taula de tronc de palma que havia aguantat l'ordinador. També prop d'una caixa de vi. Però, com sempre passa, no hi havia res com un te per segellar les coses. Un te beduí amb menta, molt de sucre i l'escuma fins a punt de sortir del tassonet. La del te és una cerimònia que s'ha d'aprendre. I quasi ho havia aconseguit, just quan arribava el moment d'anar-me'n.