Per tercer any consecutiu s'inicia la temporada turística amb la declinant polèmica sobre el «tot inclòs». Declinant perquè cada any se'n parla manco, i arribarà que no se'n parlarà gens ni mica. És una més de les conseqüències de la pau política conservadora de dreta, centre i esquerra que està segellada a foc pels poderosos i a sang econòmica de la majoria. És el mateix que amb la construcció que animen les autovies i autopistes de PP-UM. Que ja no hi ha ni tan sols alternatives teòriques, en el món polític. Si més no creïbles. I, a més, cada cop se'n parla manco. Fins que arribarà el dia que perquè parlar-ne si ja no tendrà cap importància. Amb els dos eixos fonamentals del turisme actual, igual. No parlar-ne, i tira milles.

El lector se'n recordarà d'un dels dos eixos. Allò de convertir els hotels en pisos. No se'n parla gens. Però que ningú no se cregui que no tira endavant, la idea. És la tàctica habitual. Primer se provoca la polèmica, s'avalua la reacció la qual en aquest cas va ser minsa, el Govern diu que només és una idea i que res no està decidit i, a poc a poc, se va fent mentre declina la reacció en contra que queda reduïda al testimonialisme que per pur esgotament acaba per esvair-se. I a la fi, se fa el que s'havia anunciat. Pel cas, serà a inicis de la legislatura que ve. Governi qui governi. Els hotelers tendran el canvi de llei desitjat i podran treure al mercat immobiliari una part dels edificis que ja no els serveixen perquè després de trenta o quaranta any donant un benefici de l'ordre d'una tercera part anual sobre inversió inicial, doncs només els hauran amortitzat deu o dotze vegades. Què més just, pobres empresaris modèlics, que puguin amortitzar-lo la tretzena vegada venent-lo com a pisos?

Amb el «tot inclòs» duim el mateix camí que amb la gran operació immobiliària-hotelera. Fa tres anys s'inicià la polèmica. L'inicià Celestí Alomar, l'exconseller de Turisme i ara portaveu per a segons quines coses del ram del PSOE al Parlament. Fins que tanqui l'actual legislatura i amb ella ell desapareixerà. L'any passat fins i tot organitzà, Alomar, una campanya per municipis litorals molt ben pensada. Activant l'oposició laboral i empresarial en contra del «tot inclòs». Va ser el cim de la mobilització en contra d'aquesta economia d'esgotament turístic, germana de la d'esgotament territorial en favor de la construcció que impulsen PP-UM. Però, coses de la política de partit, en el PSOE moderat i de centre Alomar és una nosa. I com que no s'ha de molestar als propietaris hotelers -1.700 empreses a tot Balears- no convé fer massa renou. En faran una mica, segur. Però molt manco que altres anys. I possiblement sigui només Alomar el renouer. De fet, aquella vigorosa campanya de l'any passat s'ha esmorteït fins a quedar reduïda a -genial- una petició socialista en el Congrés perquè se faci una mena de mesa o comissió d'estudi del fenomen. Ja saben vostès en què queden, aquestes coses. Talment el comitè de savis turístics que formà el Govern regional l'any passat, per assessorar-lo sobre el «tot inclòs». Que després d'esgotadors mesos de feina titànica, va concloure que el millor és no regular-lo. Dit i fet, el Govern anuncià la tardor passada un decret... per no regular-lo. Ara se'n parla tan poc, del «tot inclòs», que ni tan sols podem saber quants de turistes arriben amb aquesta modalitat. L'any passat -xifres d'Alomar- pogueren ser de l'ordre del 21% al 23%. Despús-ahir, en aquest diari, el senyor Pere Cañellas, president del gremi hoteler mallorquí, deia que intentar prescindir d'aquest sistema seria «un suïcidi», contestant així a no sé qui que s'havia atrevit a dir que no era «desitjable» tot i que cada vegada «és major» el nombre de clients que s'hi acullen. O sigui que els déus sabran quants n'arribaran enguany, de «tot-inclosos». Un 30%, 40%...? La progressió geomètrica del sistema és inversament proporcional al poc parlar-ne. Com més augmenta el «tot inclòs», com més damnificats existeixen, manco se'n parla. El dret a la voracitat recaptadora de les 1.700 empreses hoteleres està per sobre de tot, inclòs el simple dret a queixar-se per part de la resta de ciutadans. És només un exemple, un més, de la pau conservadora de dreta, centre i esquerra en la qual vivim i de la qual pareix que fa groller parlar-ne. Sí, fa groller. Però no el parlar-ne, no.