Hi ha un llibre d'Eric Fromm que va contribuir a obrir els ulls de moltes persones a la complexitat d'una qüestió que, quan vius en plena dictadura, sembla senzilla, la llibertat i les responsabilitats que comporta. Es tracta de La por a la llibertat. Aquesta por es pot il·lustrar en milers d'episodis que ens ensenyen com molt sovint les persones, els clans, els estats bescanvien llibertat per vagues i sinistres promeses de seguretat. De manera no gens innocent, s'ha explicat també aquesta por amb alguns episodis de revolta d'esclaus que es negaven a ser alliberats, perquè la llibertat els privava de la minsa seguretat que l'amo els garantia. Una modalitat de por a la llibertat és el pànic davant els camins que obre la democràcia en la vida pública. Aquesta setmana passada ha eclosionat la crisi del govern de Catalunya, amb tot el seguici d'opinions i d'anàlisis que era d'esperar en un món com el nostre, que devora quantitats ingents de materials informatius, no tant per mantenir informada l'opinió pública com per alimentar la immensa maquinària mediàtica. Des d'una gran majoria d'observatoris, s'ha assenyalat Esquerra Republicana com a culpable de la crisi. Aquestes reduccions faciliten molt el posicionament dels opinants, perquè els proporcionen un punt de partida no sempre fàcil de destriar. Els opinants traslladen aquest parti pris a la parròquia, amb una nota personal que afecta, més que res, la presentació de l'objecte, i la cosa queda vista per a sentència. Com sempre, la realitat i algunes de les qüestions fonamentals entorn de la crisi queden ocultes o greument mutilades per la contundència de la versió oficial. Ja sabem qui són els bons, qui son els dolents i qui els més dolents encara. I, no obstant, servidor em crec amb dret a preguntar-me per quines raons queda sense reconeixement l'esforç d'aprofundiment en la democràcia realitzat per Esquerra Republicana, partit al qual tothom ara condemna per haver fet cas de la seva militància. És una mica contradictori que en democràcia se satanitzi l'exercici democràtic i es vulgui mantenir l'operativitat del sistema en una zona estèril, en la qual s'han pres mesures per impedir-hi l'accés de les contradiccions, de la complexitat de les coses, de la vida en general. A qui, llevat del Partit Popular, no li hauria agradat un the end embolcallat en una harmonia de foc de campanya escoltista? Però les coses són com són, i lamentar-se'n i aixecar acusacions criminals contra els que ho reconeixen és un exercici veritablement poc democràtic, que revela, en el fons, una certa manera de por a la llibertat. Qui ens ho hauria dit, en temps de Franco Bahamonde, que ens inventaríem la sobredosi democràtica per posar límits a la democràcia. I espera.