Pasqual Maragall destituí dijous passats els membres del seu Govern d'ERC. És a dir, va rompre l'Executiu que ell formà vint dies abans amb l'objectiu, segons va explicar, d'esgotar la legislatura gestionant el nou Estatut. Només amb això ja queda palès qui hauria de sortir del govern. Ell. Un president no pot veure's obligat, pel que sigui, a rectificar-se d'aquesta manera en tres setmanes. És la confessió pública que no serveix pel càrrec, el qual és quelcom més que això: la Presidència és una institució que representa a tots els ciutadans. Fins i tot a la nostra regió, que ha donat i dóna exemples de polítics inútils com poques altres i a on el sostre de responsabilitat institucional té l'alçada d'un pou -negre-, algun president ha demostrat tenir molta major dignitat institucional que el català. Per exemple Cristòfol Soler, que quan el seu partit el va voler convertir en un titella, com ja és Maragall, dimití i se n'anà a ca seva. És el que toca fer quan, pel motiu que sigui, un president es veu obligat a escopir sobre la Presidència. Abans de fer-ho, cal, humilment, reconèixer que la institució està per sobre la persona perquè la Presidència «és» el conjunt dels ciutadans. La feta de Maragall aboca la situació catalana a un carreró sense sortida, amb altes probabilitats de degradar-se molt més. Fixi's el lector que l'encara president català ha dit que «convocarà» eleccions abans d'acabar l'any. La qual cosa és tant com reservar-se la possibilitat que si el referèndum li sortís bé pugui allargar l'agonia molts de mesos, de fet gairebé un any més, convocant en efecte les eleccions abans del 31 de desembre però per celebrar-se el febrer o així. O qualsevol altre possibilitat és ja factible, per patètica que sigui, tractant-se de Maragall. Però al marge de qüestions domèstiques catalanes, el més divertit vendria si en el referèndum guanyàs el no.
I podria passar. Les bases d'ERC han demostrat la radicalitat que les anima i que ha fet rectificar la direcció. Si els devers 1.200 regidors independentistes que té, a més dels militants, se posen a fer campanya -amb l'eslògan, que ja usen, de les paraules d'Alfonso Guerra: «nos hemos cepillado el Estatuto del Parlament», la feina la tenen gairebé feta- el «no» pot créixer bastant sobre les previsions. Per altre costat, una part dels votants de CiU és probable que s'abstenguin i alguns per ventura també optaran pel vot negatiu. Entre les bases del PSOE (no del PSC, que són simples sigles creades per la tecnocràcia dirigent que manté la fantasia d'un partit diferent al PSOE), és lògic pensar que hi hagi bosses més o manco importants de gent que no s'hi senti per res interessada, amb el referèndum, de la mateixa manera que pot passar amb IC. I el PP és raonable que faci tot el que estigui al seu abast perquè la militància i votants entenguin que estan davant d'una oportunitat d'or per donar una bona llosca a Zapatero. Tot plegat anima la campanya perquè si el «no» ideològic -ERC i PP- s'activa molt, el «sí» dels sectors ciutadans més directament relacionats amb els grups polítics que defensen el vot afirmatiu té fuites cap a l'abstenció o fins i tot el «no», i l'espectacle que han donat tots per igual desanima de votar molta gent desideologitzada o qui sap si l'anima a votar en forma de potada al cul a tots, doncs ves a saber què pot sortir. La seguretat en el «sí» ara, si més no, ja és no es tan segura com tot feia pensar que ho seria quan se convocàs el referèndum.
Una victòria del «sí» amb una escandalosa abstenció o bé per molt poc sobre el «no» -i fos quina fos la participació- tendria estrictes efectes catalans que, fossin els que fossin, no traspassarien les estretes fronteres regionals. Per res afectarien Zapatero. Hi hauria crítiques, segur, el PP se posaria les botes de criticar, ERC igual... però no seria res important. El president, que té una capacitat cínica abastament demostrada, podria muntar la propaganda interpretativa com vulgués. Ara, una victòria del «no» no tendria cap interpretació suau possible. Seria una derrota terrible per a Zapatero. Amb conseqüències ara per ara difícils d'imaginar, però segur que cap de bona per als socialistes. Una opció que d'impossible ha passat a ser ara com a mínim factible. Allò que havia de ser la peça clau del projecte Zapatero, la qüestió catalana, s'ha convertit en un seriós i molt perillós risc. Per mor de la inutilitat política de Maragall.
Miquel Payeras, periodista
