A això li deim progrés i qualitat de vida

Hi ha un tipus d'irresponsabilitat que creix emparada en el llarg termini que es demostren les seves malifetes. I aquesta mateixa distància en el temps és la que fa més doloses les accions dels irresponsables, precisament, perquè quan l'evidència és irrefutable, quan tothom se n'adona de la malifeta, ja és massa tard per a corregir; tant, com per a poder demanar responsabilitats al que l'ha feta. La nostra deriva econòmica és una d'aquestes irresponsabilitats doloses que cometen els actuals governants arrecerats en la garantia que no hauran de ser ells els que afrontin les conseqüències del seu mal fer. No hi ha sorpreses possibles i les variables només canvien els terminis, allargant o escurçant el dia de l'esclat segur. I ja ho veis, malgrat tenen el diagnòstic sobre la taula des de fa temps, malgrat se'ls acumulen els estudis que referenden el diagnòstic, ells s'estimen més fer com qui sent ploure i vendre fum. Fum de Targeta Verda, fum de Douglas o de Kournikova (aquestes dues cares que ens surten caríssimes i la «importància» del que els pagam és tanta com que no basta per ser reflectida en les seves webs oficials i mentre els nostres governants ens volen fer creure que atreuen milers de visitants, la pròpia desídia dels contractats cap al producte que publiciten dona la justa mesura), fum de fires on sempre es pretén vendre el discurs contrari del què ens venen per aquí, fum, fum, fum. De cop, un atemptat a Turquia, un brot de grip aviària, una amenaça Egipte... són les cures pal·liatives que ens fan més agradable l'agonia. A això li diuen qualitat de vida i sobre ella elaboren tot el discurs. Ni una dosi terapèutica de res, ni cap arriscada cirurgia. Res, a seguir navegant que si el vaixell fa aigua no és important mentre no se n'assabentin els viatgers. Quan tenguin els peus en remull, les rates l'hauran abandonat i de capità quedarà un benintencionat o un il·lús que rebrà totes les hòsties.