Hi ha un tipus d'irresponsabilitat que creix emparada en el llarg termini que es demostren les seves malifetes. I aquesta mateixa distància en el temps és la que fa més doloses les accions dels irresponsables, precisament, perquè quan l'evidència és irrefutable, quan tothom se n'adona de la malifeta, ja és massa tard per a corregir; tant, com per a poder demanar responsabilitats al que l'ha feta. La nostra deriva econòmica és una d'aquestes irresponsabilitats doloses que cometen els actuals governants arrecerats en la garantia que no hauran de ser ells els que afrontin les conseqüències del seu mal fer. No hi ha sorpreses possibles i les variables només canvien els terminis, allargant o escurçant el dia de l'esclat segur. I ja ho veis, malgrat tenen el diagnòstic sobre la taula des de fa temps, malgrat se'ls acumulen els estudis que referenden el diagnòstic, ells s'estimen més fer com qui sent ploure i vendre fum. Fum de Targeta Verda, fum de Douglas o de Kournikova (aquestes dues cares que ens surten caríssimes i la «importància» del que els pagam és tanta com que no basta per ser reflectida en les seves webs oficials i mentre els nostres governants ens volen fer creure que atreuen milers de visitants, la pròpia desídia dels contractats cap al producte que publiciten dona la justa mesura), fum de fires on sempre es pretén vendre el discurs contrari del què ens venen per aquí, fum, fum, fum. De cop, un atemptat a Turquia, un brot de grip aviària, una amenaça Egipte... són les cures pal·liatives que ens fan més agradable l'agonia. A això li diuen qualitat de vida i sobre ella elaboren tot el discurs. Ni una dosi terapèutica de res, ni cap arriscada cirurgia. Res, a seguir navegant que si el vaixell fa aigua no és important mentre no se n'assabentin els viatgers. Quan tenguin els peus en remull, les rates l'hauran abandonat i de capità quedarà un benintencionat o un il·lús que rebrà totes les hòsties.

l l l
Ahir, segon dissabte de maig, se celebrà el dia deComerç Just. Mentre llegia notícies de la celebració, que enguany feia incís en l'explotació infantil que hi ha al darrere de la fabricació de pilotes de futbol, em vengué a la memòria la meva infantesa. Entre els nins de la meva generació, tenir un baló de cuiro era una excepció destacada. Sempre jugàvem amb pilotes de goma, més o manco resistents, i darrere d'elles fèiem les llargàries del pati algunes vegades al dia. Els horaris escolars eren més llargs que ara i, en la immensitat acadèmica de l'horabaixa, teníem una altra aturada per sortir al pati i tornar a córrer darrere del baló. De videojocs, ni somiar-ne. Ara, tothom té algunes pilotes de pell al llarg de la seva infantesa. A això li deim progrés sense voler saber que només ha estat possible perquè hàbils mans de menors, aPakistan i altres llunyans indrets, les cusen en jornades de treball molt més llargues que les escolars dels nostres fills i sous molt per davall del que costa el menú diari d'un moix d'aquests que alimentam a canvi que ens facin companyia. S'han de tenir les pilotes molt bambes per no empegueir-se.