Cal resseguir els detalls per fer-se una mínima idea -l'única possible- de l'escenari on ens movem i ens mouen. Comprendre-ho tot és una aspiració vana que només provoca maldecaps, però endevinar els llampecs que il·luminen el panorama social és una obligació, si volem anar unes passes més enllà de les consignes dels directors de l'escena col·lectiva. El detall ha estat, aquests dies, en les crítiques sense límit que ha rebut un partit polític per modificar una decisió de la direcció tot seguint la voluntat dels seus militants. El poble no s'equivoca mai -si més no, ningú no gosa posar-ho en qüestió- però la decisió de la majoria d'Esquerra Republicana de Catalunya de demanar el 'no' en el pròxim referèndum per l'Estatut -modificant la recomanació anterior dels dirigents, pel vot nul- suposa, segons el PSC, una situació «d'enorme gravetat» i «una profunda decepció». Miquel Iceta ha afegit el mot «traïció», oblidant les voltes sense fi que el text de l'Estatut ha fet des que sortí del Parlament i oblidant que ERC només reclama aquell Estatut que sortí del Parlament, aprovat per una àmplia majoria on hi havia, entre altres partits, el PSC.

Però el més definitivament sublim ha estat Artur Mas -l'hereu que governa el seu partit segons el principi de primogenitura atorgat per Pujol-, en declarar que ... «Un partit que no pot governar les seves bases no pot governar el país». Quants signes d'admiració (o d'interrogació?) hem de posar per encaixar-ho? Quina perspectiva té la democràcia, reduïda a aquest despotisme fantàstic? Segons Mas, la missió dels ciutadans -i per descomptat dels qui s'arrisquin a militar en un qualsevol partit- és fer allò que els dirigents dels partits hagin decidit, i els procediments de decisió, exclusivament unidireccionals, o com a màxim comparables al predomini de la pluja sobre l'evaporació, haurien de prendre nota de les organitzacions islàmiques o de les esquadre d'azione mussolinianes, amb «la sua capacità di adeguarsi alle situazione locali piú diverse». Ara resultarà, sense gaire sorpresa, que allò que el funcionament dels partits polítics ha de ser democràtic és un article de fe erroni, i que la decisió dels militants (estranya, en el sentit que la sorpresa sembla revelar que ERC és l'únic partit del planeta que té en compte l'opinió dels militants), manifestada en les assemblees del 2 de maig, no té més importància que una trobada d'scouts. N'hi ha hagut prou de veure la rapidesa despectiva amb què s'ha recordat el funcionament assembleari d'ERC, i la contundència amb la qual s'ha recordat, igualment, que la unitat del partit, de qualsevol, és un bé suprem que no pot ser alterat per cap iniciativa ni pensament individual, per confirmar què entenen els dirigents dels partits polítics per «funcionament democràtic»: que els militants aprovin allò que ha estat decidit pels dirigents.

Si un partit no atén la voluntat dels militants, ni indaga sobre la distribució de preferències dels sectors socials, per què serveix? Per obstaculitzar la democràcia? Per mantenir les essències de la tradició? Per presentar-se a les eleccions i engreixar les empreses de publicitat? Aquestes reflexions són del tot ingènues, ja ho sabem, però també forma part del detall la revelació impúdica d'allò que es mantenia en secret. I a fora la situació no és gaire millor. A Portugal, Luís Marques Mendes, ha estat l'únic candidat del PSD (conservador) en les primeres primàries de la història del partit, i a la Gran Bretanya l'ínclit Tony Blair ha respost les peticions majoritàries del seu partit per establir un calendari de sortida del govern -després de la sonada derrota electoral- amb ... el silenci. I ha completat el panorama, com si calgués, la ministra de Sanitat, estroncant amb fermesa els intents d'obrir un debat sobre l'eutanàsia -o com es digui el dret a tenir una vida i una mort dignes, això és: lliures- dient que «no és el moment d'aquest debat». És una de les funcions d'una ministra d'un sistema representatiu dir als ciutadans no només allò que han de pensar sinó també quan és el moment oportú i just de començar-ne el debat? La qualitat de la democràcia mai no serà satisfactòria sense la qualitat democràtica dels partits polítics, i ja sabem que tots els auguris quant a aquest punt -els pitjors- s'han complert plenament. Fins ara, no se n'havia fet ostentació, d'aquest funcionament despòtic, però sembla que la situació és tan propera a l'estalinisme que ja no hi ha problema si es declara obertament que aquest és un altre somni, i una altra exigència legal, que no només ningú no compleix sinó que ningú no exigeix. I aquests són els partits, els mateixos partits, que han de garantir que l'obra de teatre que tots representem sigui democràtica: quina ficció!