Una nova campanada o canonada

Per a entendre'n o copsar el sentit del títol cal tenir presents la citació del poeta xinès Tang Wan que encapçala el llibre, «La meva ànima malalta està desorientada com la corda del gronxador», i la que el tanca, els famosos versos de «La relíquia» de Joan Alcover, que també esmenten «... la corda de l'engronsadora / com trista penyora...». Una i altra citació han d'haver contribuït decididament a la progressiva materialització -si és que és lícit d'usar aquest mot en el present context- o concreció de la idea i de la realització d'un projecte tan apassionant, fins a arribar a un vers tan estremidor com «No hi som, però la corda encara branda». Perquè si l'abrandament és gran no ho és menys la lucidesa.

Lucidesa de la qual és un exemple memorable el poema «Formigues», en el qual els mots afamegats de veritat que conformen tots els poemes d'aquest llibre -i tota una poètica de la recerca de qualque mica de més veritat o de més realitat- són comparats a «les formigues que han descobert / el pot de mel, al rebost» i es desesperen tot enrevoltant-ne la boca, per més que aquesta estigui ben tancada i, òbviament, no tenguin cap possibilitat de tastar el seu dolç contingut. Situació que li fa dir o comentar al poeta: «I la poesia, ¿què és, sinó això? / Paraules que busquen amb fam de formiga, / i que queden envescades al voltant del tap». Perquè ja se sap: «Les paraules sempre acaben / trobant tancat hermèticament».

També cal celebrar la força descriptiva de poemes com «Pell de raïm» («La pell d'un raïm escopida al plat, / placenta ensalivada»), «El llit nou», «Fulles plastificades» («El bidó ha fet nit fora de casa. / A la matinada s'ha glaçat / el mig pam d'aigua que contenia, / i unes fulles de roure / han quedat agafades al gel / -fulles plastificades, / segons el relat del meu fill»., «Gàrgola», «Estiu de 1983» («i em feien por les boques de les noies, / emmerletades de dents compactes / d'un color metàl·lic de ganivet», «Boscos d'amor», etc., etc. I també hi trobam poemes d'una densitat extrema, d'un fals hermetisme però que ens obligarà a fer moltes relectures. Perquè com tan superbament acaba el seu pròleg D. Sam Abrams, es tracta d'«Un llibre tan ric que supera, desborda i finalment repel·leix les dots exegètiques del crític més aplicat. Un llibre tan ric que només es realitza plenament en les repetides escomeses de cadascun de nosaltres, els lectors, perquè l'experiència directa del text no pot ser substituïda per res més que no sigui ella mateixa. Marca de la bona poesia».