Faig lliure traducció: «S'ha d'explicar als ciutadans el que ha passat amb aquest projecte, i per això demanarem una comissió d'investigació en el Parlament, perquè se sàpiga què ha passat amb aquesta construcció a vint metres de la platja...». Em jug un fesol que, quasi tots, heu pensat en una declaració, posem dePSM, sobre la presa de pèl dels apartaments de ses Covetes, la vergonyosa actuació del batle de Campos i la intenció d'esbrinar-ho tot des d'una comissió parlamentària d'investigació. Hauria guanyat, és clar (jug amb tot l'avantatge), perquè aquestes paraules, més o menys d'encertada traducció, sorgiren de la popular boca del senyor Arenas, cap dePP a Andalusia. Proporcionalment, l'aberració de ses Covetes és semblant al desastre ignominiós d'El Algarrobico, en el Parc natural del cap de Gata (Almeria). Allà tot és més gros, però la conxorxa entre càrrecs públics i urbanitzadors, que fa possible el que abans no ho era, és la mateixa. Mai s'havien d'haver aixecat aquests atemptats a les lleis i a l'esperança en el futur. Si s'alçaren els primers totxos, i sobre els primers en vengueren d'altres amb la creença que els fets consumats són la millor garantia d'adaptació de les lleis als interessos d'uns pocs, és perquè existia la complicitat de les institucions responsables. El contrari no és creïble, donades les mesures de la transgressió que fan impossible la clandestinitat. Déu ens alliber d'un ja està fet, deim per aquí. Però el mal no està fet o si ho està és perfectament reversible. Així ho han entès devers la Junta d'Andalusia i han recercat la fórmula legal per enderrocar allò que mai no s'hauria d'haver aixecat.

l l l
I ves per on la fórmula dóna la raó als especuladors que a Mallorca s'aixecaren, o feren que altres s'aixecassin, ulcerats contra les pretensions progressistes de crear més parcs naturals. Ens pensàrem que edret de tanteig i retracte, inherent a la declaració de parc natural, era rebutjat pels propietaris perquè obligava a escripturar la venda pel seu valor real si no es volia córrer el risc que el Govern se'n fes amb la propietat només pagant els doblers blancs declarats en l'operació. I era vera, però n'hi havia d'altres de veritats. Ara ho hem vist quan la Junta exerceix aquest dret sobre els terrenys on s'alça l'hotel, autèntic insult a la sostenibilitat. Aquí grata-hi, perquè era del tot improbable que en una àrea prou protegida les institucions tenguessin la necessitat de comprar per protegir. Ara bé, si qualcú es passava de viu i tirava pel cap dret en temes de construcció, disparava les mirades a sobre d'ell i es justificava l'exercici del dret de retracte per tal de protegir. Complicat, però no estúpid. Per això la protecció de la serra de Tramuntana treballada pel conseller Font rodola fina i engreixada una vegada s'ha deixat clar que els nostres seran els únics parcs naturals d'Espanya on el govern no es reserva aquest dret. Estrany, però no estúpid.