La política, en el fons, és cosa senzilla. A l'origen hi ha les grans prioritats ideològiques dictadura/democrà-

cia, nacionalisme/ centralisme, dreta/esquerra, etc. Els partits naixen per defensar alguna o algunes d'aquestes prioritats. El poder, sobretot els de les majories, però també el de l'oposició, és l'instrument necessari per aconseguir els objectius fixats. I això, la necessitat del poder, és allò que complica una mica les coses perquè per assolir-lo no basten els principis ideològics, sinó que calen tàctiques i estratègies sovint tortuoses i contradictòries amb els principis i els objectius. Fins i tot hi ha partits que obliden els principis i només tenen tàctiques. Si només ens atenguéssim als principis, les cròniques polítiques serien fàcils. Més fàcils que les crítiques literàries o de cinema. Així i tot, hi ha comentaristes que desprecien l'anàlisi senzilla i es fiquen en embolics mals d'aclarir si el lector no sap que l'objectiu de la crònica és només embullar la troca per defensar posicions incoherents. Les tres autonomies catalanoparlants són un tema de fàcil anàlisi i difícils concrecions. El País Valencià, per exemple, mostra com els grans principis de la política han passat a la història, almenys per als partits petits. Allà no hi ha més objectiu que sobreviure com a organització. La derrota del PP no mou entusiasmes perquè l'alternativa, el PSOE valencià, és gairebé tan centralista (i, per tant, tan poc democràtic) com el PP. Però, en aquestes circumstàncies, sempre convé atacar qui ocupa el poder. Nacionalistes, comunistes, verds i totes les famílies polítiques marginades es presentaran unides... per sobreviure. Els nacionalistes han desat el nacionalisme dins el mercat de futurs, i només exhibiran l'esquerranisme, la marca de la coalició, perquè no tenen altra manera de ficar-se dins les institucions. A Eivissa passa una cosa semblant, però amb l'accent ecologista. I probablement a Menorca.

Mallorca encara no ha arribat a aquest estadi: el nacionalisme, tant si és de dretes com si és d'esquerres, viu uns moments de precarietat que l'aboquen al tacticisme d'UM (guerra de posicions amb el PP i fora principis) i al desconcert del PSM. El PSM, si creu que al nacionalisme d'esquerres ja no li queden possibilitats com a opció diferenciada, fa bé d'assumir la claudicació dels valencians... però que no digui que fa com el Bloque Nacionalista Galego: que provi de proposar un Bloc Nacionalista Mallorquí i veurà com no s'hi acosten ni Els Verds ni Esquerra Unida. Les coses clares. L'altre PSM, el renovador, troba que l'objectiu principal no és l'esquerra ni la democràcia (desbancar el PP), sinó el mateix PSM , prescindint de les idees: per això no vol col·laborar amb altres partits que tenen exactament la mateixa ideologia que ell, ni es vol acostar, de moment, als que la tenen semblant (UM, si és que el nacionalisme compta, i no només l'esquerranisme). Tot això, per a bona part de l'antic electorat nacionalista, són romanços, i com que veu el PSOE (especialment Zapatero) molt més democràtic que el PP (especialment Aznar-Zaplana-Acebes), probablement simplificarà el panorama amb els eixos dreta-esquerra i democràcia-

autoritarisme, i votarà el PSOE (i, a l'altre costat, el PP). Elemental, no?

Al Principat els nacionalistes van sobrats i no es barallen per la supervivència, sinó per l'hegemonia. Amb un PP residual, el vèrtex democràtic no perilla i la rivalitat entre CiU i ERC deixa sense crítica el centralisme del PSC. Ni tan sols entre la dreta i l'esquerra es planteja la batalla dels dos nacionalismes: només compta l'odi a les sigles del contrari, la memòria de les ofenses i el foment del revanxisme. I Espanya, a Catalunya, tranquil·la.