Vaig assistir el cap de setmana passat al campionat de races morfològiques de cavalls, que es va desenvolupar en el marc de la fira anomenada Cavall 06. No vaig veure tots els concursos. Em vaig limitar a contemplar, embadalit, els concursos morfològics de cavalls àrabs i a constatar una vegada més que és, l'àrab, amb molta diferència el cavall més bell del món. Els seus oronells amples i rodons com a disposats a captar tot l'oxigen de l'univers, el seu cap i orelles petits i atents, les crins i la cua sedoses, la pell fina i quasi transparent, i els seus moviments que deixen en ridícul Nureyev em feren somiar una vegada més envejar la felicitat que han de sentir els que posseeixen un animal d'aquesta casta.

Vaig comparar els cavalls àrabs amb els de pura raça espanyola i vaig pensar que s'ha de ser molt nacionalista per estimar-se més conviure amb un espanyol, pesat i insensible, que amb un àrab lleuger i carregat d'electricitat. Vaig poder parlar també amb alguns criadors de mentalitat liberal que, n'estic gairebé segur, eren antiracistes pel que als humans es refereix, però absolutament convençuts que entre els cavalls àrabs i les altres races de cavalls hi ha diferències insalvables. Em vaig demanar, en el descans, per què hi ha tants d'estudis sobre les races de cavalls o de vaques o de gallines i n'hi ha pocs o relativament pocs sobre les races humanes. Per què aquest tema ha passat de moda en la literatura científica? Per què les noves eines d'anàlisi que posseeixen els genetistes no s'empren per esbrinar què hi ha de veritat sobre les diferències racials humanes?

Al meu parer hi ha cinc idees que dificulten els estudis sobre les races humanes. La primera és la creença que la millor manera de combatre el racisme és negar la noció o el concepte de raça. Amb la creença que si algun dia es poguessin establir diferències racials aviat s'establiria una jerarquia racial que podria distribuir de manera desigual drets i deures. La segona, que la filosofia marxista o neomarxista, molt present encara a les ciències socials, que vol veure en les diferències i en els conflictes socials únicament situacions i interessos econòmics i rebutja qualsevol explicació biologista. La tercera, perquè es creu que negar el concepte de raça -o dir que aquest concepte és una construcció social- ajuda a aconseguir millors relacions entre els grups racials hipotèticament distints i que conviuen en una mateixa societat. La quarta, perquè la repulsió universal front a l'Holocaust, que ocorregué sota la influència de les doctrines racistes del règim nazi de Hitler, va provocar una repugnància per part de les societats democràtiques cap a les recerques sobre els aspectes biològics de la raça. I cinquena i darrera, que la frustració que sentiren els estudiosos que partiren de concepcions populars de la raça que resultaren ser equivocades, els féu abandonar no solament els errors, sinó també les seves recerques sobre les diferències racials.

La meva idea és que no cal negar les diferències entre els individus que ara poblam el món. No tots hem de ser exactament iguals des del punt de vista biològic, el que hem de ser iguals és en els drets i en els deures. És el mateix que passa amb la llengua: la solució no és l'uniformisme lingüístic, sinó la igualtat de drets lingüístics entre els que pagam contribucions al mateix Estat.

Torn a insistir. Crec que no s'han de deixar de banda els estudis sobre les diferències racials. No solament perquè són imprescindibles per conèixer els nostres avantpassats, sinó perquè poden ser molts útils per saber, per exemple, per què determinades malalties afecten més algunes races que altres.