Balls d'estiu

No se sap mai, però ja circulen els candidats a cançó de l'estiu: fa poc que han començat a saltar d'internet als papers -els mitjans convencionals continuen fent de filtre de la realitat complexa, tot i les prèdiques dels apocalíptics i dels oportunistes; una qüestió que podem discutir un altre dia-, i reuneixen moltes de les condicions per ser omnipresents a les terrasses. Un dels engendres el va crear la franquícia espanyola de la televisió musical americana més coneguda, com a campanya d'auto-contra-publicitat: des de fa setmanes, la web www.nomiresmtv.com llança un hit tronat amb vídeo musical, en què un grup de joves, molt alegres però molt seriosos, canten les excel·lències d'arribar verge al matrimoni... El missatge, mal que pesi a alguns, és aberrant. L'estètica, tocada, posada i absurda. El màrqueting, més que mai, al servei de la indústria: si ja l'heu escoltat per internet i vos sembla impossible sentir la tonadeta punxada per un dj mentre preneu una cervesa, abastiu-vos amb paciència i sentit de l'humor. Ja fa alguns estius que 'la' cançó no existeix, o que n'hi ha un parell... Una altra candidata a passar a formar part de la memòria de les terrasses a la fresca la protagonitza un tal El Koala, recuperant l'agropop carpetovetònic, tot fent un rocandrol en què explica que farà un corral, i què hi posarà. La difusió s'ha fet bàsicament per internet, i ja ha saltat a la tele en forma de paròdia (!!), fa tot just una setmana, en els 'guinyols' de l'excanal de pagament. El Zapatero de goma reinterpretava la peça davant el ministre d'indústria, declarant la intenció de fer un corral per guardar Endesa... Els xamans del màrqueting ens preparen ad hoc tot el que hem de consumir. En qüestions d'allò que ara s'anomena 'consum cultural' compta, com en tots els mercats, el posicionament més que el producte... (Qualcú pensava, fa molt, molt de temps, que precisament la cultura era allò que no es consumia, sinó que s'acumulava, es construïa i es transmetia... potser és aquest 'consum' el que construeix identitats, ara i, per tant, en deu estar esclafant d'altres, de cultures, però aquest sí que és un altre tema). La qüestió és que tot i que allò de la globalització comanda, els mercats locals generen -perquè els demanden- productes propis, incomprensibles en el mercat del costat -almanco d'una manera directa i sense traduccions ni interpretacions-... Un mercat propi i potent, idò, ha de generar també productes espuris i fast-food. Això ens pesa i ens acomplexa, per aquestes contrades, però, o n'aprenem o haurem d'inventar alguna altra fórmula.