Deu anys comença a ser una xifra més que respectable i per això no puc deixar de celebrar l'existència d'un diari que parla el nostre idioma -un fet bàsic a la majoria de llocs, però no tant per a noltros. De fet, molts pensaven que aquest Diari de Balears no duraria res i ara es troben amb la normalitat com a gran conquesta. Si pensam en aquells inicis, no podem deixar d'oblidar que fa deu anys, no sols érem una miqueta més joves i fumaven, sinó que formaven part d'un col·lectiu periodístic una mica més il·lusionat o, tal vegada, ingenu. Amb raó els anys no passen debades i el procés de consolidació d'aquests anys ha anat acompanyat, de forma paral·lela, pel posicionament de tota la resta de mitjans de comunicació. La guerra està servida, que tothom triï el bàndol adequat. No són bons temps per a la lírica i, per això, els que no volem renunciar a ella, desemparats, intentam trobar refugi en espais com aquest.
Tenim els diaris seleccionats, les ràdios sintonitzades i, encara així no aturam de cercar informació de la bona, la que no sembla «sospitosa». Després que a ningú li véngui de nou que vídeos com Malos y cobardes i L'Estaca sobre les mobilitzacions a Eivissa tenguin tant d'èxit a la xarxa. Internet és, sens dubte, la gran eina. Gràcies a ella podem descobrir les opinions que pot generar qualsevol informació. Això sí que és comunicació.
Sense abandonar la comunicació, una vegada més l'Estatut català torna a convertir-se en el tema central dels diaris digital. I això que pot semblar, en aquestes alçades, una cosa quotidiana, a internet es converteix en un gran entreteniment, millor que fer un sudoku a la feina. Val la pena llegir els comentaris després de les notícies del «vot nul d'ERC» i del «vot responsable dels Bisbes». Si deixam els casos psíquics perillosos, la resta es concentra en petites posicions, el que fa sospitar que a cada partit polític hi ha les «noves generacions» amb el discurs ben après. Llàstima que a les lliçons de contingut no s'afegeixin altres de gramàtica on els ensenyin que a l'idioma de Cervantes la «h» també existeix. Cansada de llegir pretèrits perfectes òrfens de «h» em demano com aquesta gent que es posa les mans al cap pel perill d'extinció que sofreix el castellà a Catalunya, demostra aquesta poca estimació per l'idioma per excel·lència, d'aquesta, la nostra Espanya. Un Estat -o ex-Estat segons Losantos- on tampoc podem oblidar que quatre milions de persones han estat capaços de signar la pregunta del cavall blanc de Santiago. És, sens dubte, una gran prova de lleialtat. Parlant de grans principis, quantes signatures s'haguessin recollit en contra de la participació de l'Espanya d'Aznar en l'ocupació d'Iraq?
