És difícil parlar de la carrera artística de José Aranda Bosch. En primer lloc, s'hauria de saber si ha pretès ordenar les seves activitats creatives i expositives de manera que, en el seu conjunt, formin aquest panorama evolutiu al qual solem al·ludir en parlar de «carrera» artística. Hi ha qui pretén fer-ne, i n'hi ha d'altres que no s'ho han plantejat mai en aquests termes. Com sempre passa, ni una opció ni l'altre no garanteixen la qualitat de l'obra realitzada. Hi ha carreres brillants que contenen una obra d'una buidor tan brillant com la mateixa carrera -tots vosaltres en coneixeu dotzenes d'exemples-, i vides d'artista en les quals apareixen, aquí i allà, obres amb l'alè del geni -ara mateix: Alceu Ribeiro (Casal Solleric). La carrera -o la no carrera- d'Aranda és punt per punt subsidiària de la seva vida. La vida de José Aranda no ha estat fàcil. A això pot haver-hi ajudat el fet que ell tampoc no ha donat massa facilitats a la vida. No sé si els conflictes que es deriven d'aquests malentesos tenen a veure amb l'obstinada recerca dels punts calents del mapamundi per part de l'artista. Sigui Chiapas o ara Israel, José Aranda Bosch, pintor i escriptor, ha volgut ser art i part en els escenaris de conflicte: qui sap si perquè el llenguatge propi d'àllò conflictiu no li és aliè. Ell no es resigna a la substitució de la seva mirada sobre els fets per la mirada d'una càmera, pel relat d'un enviat especial. Quan el dolor aliè s'empelta en el seu ànim, només acudint a les fonts d'aquest dolor el pot transformar en experiència. En aquest procés, la pintura i l'escriptura hi juguen un paper necessari, i no per emmagatzemar episodis en la memòria, sinó per incorporar els fets a la seva vida i poder continuar funcionant. L'art, en el seu cas i en aquestes condicions especials, acciona la catarsi per després posar ordre en els materials que han sortit a rotlo. Ens ajuda a guiar-nos pel caos. En aquest capítol israelià de la seva vida, Aranda ha sumat alguns papers d'història ben acreditada: ha estat el viatger decimonònic i el dibuixant corresponsal de guerra, ambdós amb precedents molt il·lustres, que van des d'un Delacroix fins a un Marià Fortuny. Tot això, en temps de la fotografia i de la televisió, quan el paper de la pintura ja no és tractar de reconstruir el més objectivament possible (?) una realitat, sinó cercar, capturar i fer visible, en aquesta realitat, l'ombra de les ànimes i fer immarcescible l'eco del dolor. La galeria Fran Reus és, aquests dies, el lloc sagrat on una exposició guarda l'ombra de les ànimes i el dolor dels homes. També l'esparença.