Amb l'arribada del mes de maig, ens situam a un any de les properes eleccions municipals i autonòmiques. És època de rumors sobre enquestes, de processos interns més o menys difícils de confecció de candidatures, i de posicionaments de tot tipus sobre política d'aliances. No voldria posar-me massa solemne, però seria més adequat que fos l'hora, per als partits d'esquerra, de la responsabilitat i de la capacitat de respondre al que la parròquia progressista demana: és a dir, de sumar.
El panorama està configurat per la fortalesa del PP i, tal com ja s'ha observat moltes vegades, per una creixent tendència al bipartidisme. Un mapa electoral PP-PSOE, però, deixa insatisfetes les persones que veuen en el PSOE un compromís massa tímid amb l'autogovern i amb les polítiques avançades en matèria social i de protecció ambiental. A més, el poc dissimulat flirteig actual del PSOE amb una UM que fa gestos de desmarcament mentre el PP l'asfixia, diu poc de la seva voluntat d'impulsar polítiques de vertadera transformació.
És davant aquest estat de coses que els partits d'esquerra nacionalista, ecologista i transformadora han de fer un esforç de responsabilitat, o un esforç, simplement, de posar l'oïda en el que espera d'ells la ciutadania que simpatitza amb els seus posicionaments. La raó de partit no ha de ser cap obstacle perquè els distints partits puguin sumar forces. La preservació del propi ADN és un objectiu sentit pels dirigents dels partits, però és un objectiu bastant indiferent a les persones que el que volen és una alternativa a la dreta que vulgui i pugui canviar les coses. Mai no repetirem prou que de la fragmentació de l'esquerra sempre en surt guanyant la dreta. És una obvietat, però també és obvi que els partits d'esquerra no la tenim assumida en tota la seva contundència. No fa falta ser un analista fi per veure que quatre llistes d'esquerra són la millor garantia de la victòria de la dreta, i que amb tres ja n'hi ha de més.
La col·laboració entre els partits de l'arc de l'esquerra del PSOE (per entendre'ns) seria el correlat d'una realitat social. Entre la ciutadania, les fronteres entre els nacionalistes d'esquerra, la gent d'esquerra alternativa i els ecologistes són difuses. Són molts més els que s'identifiquen amb el que representa el conjunt d'aquestes forces que els que posen davant tot la lleialtat a unes sigles o a unes altres. Poder sumar totes aquestes energies seria l'expressió política d'un tercer espai en el nostre mapa polític: el PP, el PSOE, i l'esquerra ecologista i del país. No cal dir que les possibilitats d'escorar un possible govern encapçalat pel PSOE cap a les posicions més progressistes augmentarien notablement.
Els dubtes sobre si hi ha temps per fer una proposta creïble i sobre si això atemptaria contra la identitat dels partits han de ser superats: un any és un temps adequat per una primera proposta de suma amb projecció de futur i amb prou solidesa com per atreure molts de milers de vots. I les fórmules perquè els partits s'hi troben còmodes, només cal cercar-les: entre forces que valoren la diversitat com una riquesa, no serà difícil trobar-les.
