Ja el nom fa com a por: anòsmia. I por va ser el que em va pegar quan vaig comprendre que no havia anat, ni ahir ni mai, amb mon pare -romanòfil indomable- a veure la pel·lícula «Roma». Mon pare havia mort feia cinc anys. D'una de les gàrgoles gòtiques de la Llonja, caiguda al bell mig de la plaça, esmicolada, del tros més gros, de dins hi sortia, hi naixia es podria dir, el meu amic Joan. Tampoc devia ser veritat. Jo intuïa que l'havia parit, certament, la seva mare Dolors. En fi, que me'n vaig témer que tenia molta febre. Però molta.

Així idò, després d'unes setmanes d'haver patit una severíssima infecció, amb «calentura» elevada, puc reprendre la col·laboració amb eDiari de Balears, el qual, tot sigui dit, ara fa deu anys que surt en català. Però, ai las! he perdut el sentit del gust i de l'olfacte. Un ròssec de la malaltia, em diuen. Del primer -no n'he tengut mai massa de gust, ja ho sé- em vaig recuperant, però el sentit de l'olfacte l'he perdut completament. No sent olor ni de merda, ni de perfum. Ni de menjar, ni de suor. Res de res. «Anòsmia» és com es coneix aquesta simptomatologia, la de viure en un món sense olors. És una discapacitació estranya que, en un principi, et deixa angoixat perquè has perdut un dels sentits. Tal vegada el que menys hem pensat mai en perdre. Esper no haver-lo perdut definitivament.

El meu otorino, en Ferran, després d'aficar-me un aparell per dins els oronells del nas em diu que no m'espanti que després d'una seqüència d'infecció generalitzada de les vies respiratòries altes, a vegades passa, i torna. Lentament, però retorna. O no. No en va fer grans espants, ni massa lul·lees. Ell molt centrat. No com un servidor al qual li creix l'obsessió i cerc per Internet, on he trobat informació dispersa sobre aquest particular (Anòsmia, pèrdua completa de l'olfacte; Hipòsmia, pèrdua parcial ; Hiperòsmia, excés de sentit olfactiu; Disòsmia, distorsió del sentit que inclou la «Fantòsmia» que és quan es senten olors sense estímuls externs... ), fins i tot hi ha una «Anosmia Foundation», radicada al Canadà. Un símptoma, ésser anòsmic, que és la porta de la malaltia d'Alzheimer diu un web, ara ja no record si deia la porta o la finestra. No me'n faltava d'altra. Faig expedicions a la cuina de ca meva aficant el nas dins el pot del cafè, dins el molinet del pebre-negre, dins la capsa de la xocolata... res de res. Ni el moraduix, ni el desodorant, que el me flit directament dins el nas. Res. Realment al·lucinant. Esperant i esperant inútilment sentir una olor, la que sigui, bona o horrible, per aferrar-m'hi i des d'aquesta flaire concreta reeducar la meva pituïtària. Jo què sé.

Mal d'altri, rialles són. Tothom em fa conya perquè perdre l'olfacte no fa cara de discapacitat. «Si haguessis de perdre un dels sentits, quin triaries?». La meva resposta ja s'ha fet automàtica: «el sisè». «Entre l'olfacte, el tacte i el gust, que pareixen els menys importants, quin te sabria més greu no tenir?». Jo: «el tacte, mai he aconseguit trobar el punt g (ni en minúscula)». I així. Per favor no em recomanin que llegeixi «El perfum» de Patrick Süskind, ja fa temps que no el vull recordar. I a més pertot crec veure missatges inquietants, tenia a Elías Canetti a les mans, els seus «Apunts rescatats 1954-1971», i de prompte m'enfloca: «Només s'escolta quant s'ha ensumat». Què devia voler dir?

En fi, anòsmic. De totes les paraules que comencen amb la partícula negativa a, només una altra me va al cap, i és «anorgàsmia». Només me faltaria aquesta. Qui dia passa, any empeny. Però se fan més feixucs els dies sense olors.